Josep Ballbè i Urrit
Fa poc més d’un mes, la popular monja Lucía Caram es mostrà summament indignada amb el polèmic Pablo Iglesias (del grup polític Podemos).
Després d’un “meeting” d’un tal Hèctor Illueca (candidat de la formació a la Generalitat valenciana) va pixar del tot fora de test. Hi ha un vídeo on s’enquadra aquest nefast personatge, molestat per una mosca. Arran d’això, deixa anar uns renecs molt grollers… De l’ordre de “cagar-se en Déu i en la Verge de la puta mosca”. Alça, Manela!
En aquesta conjuntura, la piulada del ja sortosament foragitat vicepresident del govern espanyol –al seu compte de Twitter– no té cap desperdici: “Si, després de visionar el vídeo referit, no t’enamores de n’Hèctor, és que no tens cor”. Què s’ha cregut aquest paio? Es desqualifica ell sol. El titllo d’indesitjable/impresentable, per no dir-ho més gruixut i contundent, encara.
Pocs dies després, uns universitaris passats de revolucions deixaven anar un estol d’improperis –des d’un col·legi major madrileny– contra les noies d’una residència femenina del mateix rang. La cridòria emprada era grollera, barroera i fastigosa. Més clar, l’aigua! Polítics d’un bàndol i l’altre van “disparar” verbalment contra ells. Els van titllar de masclistes, agressius, vergonyosos i un llarg etcètera. Entre ells, el mateix polític que li reia les “gracietes” al polític que blasfemava. Més aviat, un i altre s’haurien d’haver rentat la boca amb lleixiu, com vulgarment diem.
A mi, no m’enamora ni el pixapins que blasfema, ni tampoc els universitaris repel·lents i que insulten. Penso que ambdues actituds s’assemblen bastant. En perfil, contingut, estil i embolcall. Així de clar! S’estan ficant amb el sentiment religiós d’un munt de gent. Què passaria –a l’inrevés– si algú esmentés la figura de llurs progenitors? No vull ni pensar-ho. Déu nos en guard! Val més que demanin disculpes i s’excusin, no fos cas que arribéssim a encabir-los en el paquet de la brossa immunda.
Llençar imprecacions des de la mala educació els degenera i inhabilita “per se”. Sense cap embut. Ja no és qüestió de fe, tradicions o masclisme. En definitiva, són clarament el que he situat al títol. I, suposant que els piqui la meva opinió, que es gratin! Se’n poden anar a fangar… a Can Pistracs. “Donde las dan, las toman”…
Quin desvergonyiment!
