Salvador Cristau i Coll, bisbe de Terrassa
“Ell, sent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa” 2 Co 8, 9. Hi ha una pobresa que ens enriqueix, que ens fa ser més millors persones perquè ens obre als altres, especialment als que passen alguna necessitat, als que són més pobres que nosaltres.
Aquesta és aquella pobresa de què va parlar Jesús en el seu sermó a la muntanya: “Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: ‘Feliços els pobres en l’esperit: d’ells és el Regne de cel’” (Mt 5, 1-3).
Aquests són els que posen la seva confiança no en les riqueses materials, en els béns de la terra, sinó només en Déu, i per això Jesús els declara feliços, benaurats, perquè només quan el nostre cor descansa en Déu pot ser feliç.
Però hi ha una altra pobresa que fa mal, que fa patir, perquè és fruit de la injustícia, de l’egoisme dels homes. Es tracta de la manca dels recursos necessaris per a viure, d’aquells mitjans necessaris com poden ser l’aliment, l’aigua, els medicaments i l’atenció mèdica, la calor per protegir-se del fred, la manca d’un sostre on poder viure amb dignitat. Tots els éssers humans tenen dret a aquells elements que són necessaris per a la vida.
És veritat que els béns materials, que en si mateixos no són bons ni dolents, tenen, però, el perill d’atrapar-nos, de dominar el nostre cor de tal manera que ens poden arribar a convertir en esclaus seus. Sempre en desitgem més i més.
Malauradament, la trista realitat és que una gran part de la humanitat no disposa del que és necessari per a viure. Per subsistir! I malauradament això és conseqüència de la mala distribució dels béns de la terra d’aquest món. Mala distribució perquè uns pocs ens aferrem sovint a aquests béns pensant que ens poden donar seguretat, i no els sabem compartir amb els altres germans.
El Papa Francesc fa uns anys va instituir aquesta Jornada, no perquè nosaltres puguem solucionar el problema de la pobresa en el món, sinó per obrir els nostres ulls a aquesta realitat, per remoure un mica el nostre interior i perquè siguem capaços de sortir de la nostra zona de confort i apropar-nos a aquells que no en tenen, de confort ni de seguretat, i que potser viuen lluny de nosaltres o potser són molt a prop nostre, i nosaltres no ens n’adonem.
El Papa Francesc ens recorda en el seu missatge per a la VI Jornada Mundial dels Pobres que no fa gaire temps sortíem d’una situació de confinament per causa de la pandèmia, i aquella experiència ens va fer reflexionar a tots sobre la fragilitat de la vida humana, ens va fer compartir el patiment de moltes persones, moltes d’elles properes i conegudes de nosaltres. I poc després hem vist també com n’és de fràgil la vida amb una guerra al nostre continent d’Europa, no lluny de nosaltres, amb molt de patiment també. Però la realitat és que els éssers humans ens podem arribar a acostumar a tot, el nostre cor s’endureix, i oblidem fàcilment el sofriment dels germans.
En aquest context tan contradictori s’emmarca la VI Jornada Mundial dels Pobres, amb la invitació —presa de l’apòstol Pau— a tenir la mirada fixa en Jesús, el qual “sent ric, es va fer pobre per nosaltres, per enriquir-nos amb la seva pobresa” (2Co 8,9). En el seu missatge, el Sant Pare Francesc ens diu:
“Sabem que el problema no són els diners en si, perquè formen part de la vida quotidiana i de les relacions socials de les persones. Més aviat, el que hem de reflexionar és sobre el valor que tenen els diners per a nosaltres: no es pot convertir en un absolut, com si fos la finalitat principal. Aquest aferrament impedeix observar amb realisme la vida de cada dia i ennuvola la mirada, impedint veure les necessitats dels altres. Res més nociu pot esdevenir a un cristià i a una comunitat que ser enlluernats per l’ídol de la riquesa, que acaba encadenant a una visió de la vida efímera i fracassada”.
