Joan Roma i Cunill
He de reconèixer que preocupat per l’evolució d’alumnes a les escoles i per les constants batalles amb Sanitat per garantir els serveis mèdics, no m’havia passat pel cap perdre l’oficina bancària, caixer automàtic inclòs.
Durant anys, havíem batallat amb Caixa Manresa, de manera conjunta amb els pobles veïns de Vilada i Alpens, facilitant passar de servei diari a servei de 2 o 3 dies per setmana, de manera que un mateix equip pogués portar tres pobles (amb l’afegitó de dos altres propers: Castell de l’Areny i Sant Jaume de Frontanyà).
Després, ja amb BBVA, semblava que mantindrien els acords i tindríem uns serveis mínims assegurats. Fins i tot, el mateix ajuntament tenia compte únic, en aquesta entitat, per tal de reforçar l’interès a continuar al territori.
Res de res, de cop i volta, sense explicacions convincents, i donant a entendre que la decisió era irreversible, ens comuniquen que tanquen, i que el mateix faran a tots els pobles de menys de dos mil habitants. També quedava clar que l’acord era de totes les entitats bancàries i que cap faria la competència a les altres. Ras i curt, quedàvem abandonats a la nostra sort, i a buscar-nos la vida com poguéssim.
Després d’un recorregut per a comprovar que efectivament cap altra entitat vindria, vam seguir el guió que acostumem a fer a la província de Barcelona. Parlar amb la Diputació per mirar de trobar-hi solució. Se’ns va escoltar i se’ns va prometre estudiar el tema i mirar de trobar-hi una sortida viable i ràpida.
Ara, tres anys després, està previst que l’any vinent pugui haver-hi un servei de transport de diners als pobles de la província, amb un sistema de bus-caixer. Des de fa anys, la Diputació ja ens ofereix el servei de Bibliobús, cada quinze dies. Doncs bé, la proposta sobre la taula és la d’enviar un bus-caixer un dia a la setmana, i que durant dues o tres hores la gent pugui treure diners.
No és la solució que volíem, perquè implicava adaptar els ajuntaments o centres cívics per acollir un caixer i poder operar cada dia de la setmana. Aquesta alternativa redueix molt el servei, però millor aquesta que cap. Ara, molta gent s’ha de fer portar expressament a la capital més propera, sigui Berga o sigui Ripoll, per anar a treure diners. Ridícul, car, i enutjós, però és el que tenim.
Aquest servei provisional costarà uns 300.000 euros a l’any a la Diputació. Uns diners que haurien de pagar les entitats bancàries, puix que ens cobren comissions, gairebé per respirar i, en canvi, ha de ser una administració la que resolgui el greu tema creat. I és evident que aquests diners es detrauran d’altres programes, de competència directa i no per a suplir unes deficiències bancàries.
Sigui com sigui, tot indica que en pocs dies la Diputació iniciarà els tràmits per a la concessió d’aquest servei, per a un temps determinat, en espera de veure si les coses canvien i es pot substituir per un altre sistema. Possiblement, les innovacions tecnològiques i financeres eliminaran els diners en metàl·lic i arribarem a pagar-ho tot per altres vies. De totes maneres, hem de reiterar la precarietat de la telefonia mòbil en una part del territori rural i, amb ella, la de les noves tecnologies.
I sí, malgrat que la proposta no és tan ambiciosa com esperàvem, tornem a comprovar el privilegi de viure a la província de Barcelona, amb una Diputació que ens ha resolt multitud de deficiències i carències en el passat i ara mateix. Què passa o què passarà a les altres tres províncies? Si no ho fan les seves diputacions, ho hauria d’assumir el Govern de la Generalitat. No podem tenir ciutadans de primera (ni que sigui a categoria regional) i altres de segona. Ja informarem quan es posi en marxa aquest servei, molt esperat per tots, però especialment per la gent gran.
