Joan Boldú
La vida humana és una tensió dialèctica entre elements antagònics: salut i malaltia, treball i atur, riquesa i pobresa, llibertat i seguretat, humor i poder, etc.
És d’aquesta última confrontació entre el poder i el riure que sorgeix l’humor i que s’expressa de diferents formes com l’acudit, la burla, la ironia, el sarcasme, la paròdia, etc., sobre el qual faig algunes reflexions.
Vivim en democràcia, sí; però el sistema predominant és el neoliberal, un règim seriós, angoixant, que aïlla els ciutadans mitjançant la ferotge competència, malmet el viure en comú, augmenta la individualització i el narcisisme, genera pors i acumula problemes. En les societats amb molts problemes greus, els poders són seriosos, no els agrada el riure i intenten evitar l’humor crític. Per això molts humoristes han de callar o autocensurar-se si no volen atènyer-se a les conseqüències. Per tal d’aconseguir-ho, el poder empra un dels mitjans més eficaços: les pors. Un ciutadà amb por és una pressa fàcil per al poder, ja que està disposat a seguir el líder populista que afirma alliberar-lo de la tenebrosa situació. La por és conservadora i és la porta de l’obediència, de la submissió i davant d’un context econòmic incert, creador de desigualtats i pobresa extrema, és comprensible que la persona temorosa suposi que canviar “el que hi ha” pot ser pitjor del que vindrà i, per tant, romangui callada, conforme o indiferent. Una societat en què un gran nombre d’infants viuen innocentment tristos, en què tants joves experimenten la tristesa sols amb el seu no-futur, en què molts adults viuen tristos, sols amb els seus treballs, sols amb les seves injustícies, sols amb el seu atur, sols amb la seva pobresa; en què tanta gent gran roman trista, sola amb el seu dolor, sola amb la seva solitud, sola amb la seva discriminació. Una societat en què res està assegurat, en què totes les portes apareixen realment tancades, sembla normal que la majoria de ciutadans perdin la il·lusió, l’esperança i romanguin indiferents, muts i cecs.
Una societat deprimida cal sacsejar-la, agitar-la perquè retorni a la seva vida la il·lusió i l’esperança. Una de les millors eines per a aquesta transformació és l’humor. Expressà Nietzsche que “l’animal més sofrent de la terra es va veure obligat a inventar el riure”. És curiós que quelcom tan inofensiu com el riure hagi estat vist pel poder com una eina tan eficaç contra la indiferència, com una conducta perillosa i subversiva socialment! L’humor acompleix una funció important tant per a l’individu com per a la societat. És essencial per a la persona, ja que permet distanciar-se de la realitat i, per tant, dels problemes que la preocupen i és important per a la societat per la seva funció crítica davant de situacions injustes i repressives. En efecte, l’humor és un mitjà eficaç contra la realitat que ens imposen. L’humor és un acte de resistència i de denúncia contra les injustícies, desmitifica la serietat del poder, pal·lia pors i angoixes, simbolitza la protesta, combat la indiferència, ajuda a reformar i/o canviar la societat.
Fa uns pocs anys es va passar als cinemes un documental filmat per F. Rufin, “Merci Patron!”, senzill i divertit, el context del qual és el de ciutats desolades per la deslocalització del teixit industrial pel Grup LVMN -Louis Vuitton- dirigit per B. Arnault. Ens presenta la història d’una família arruïnada per la pèrdua del treball amb pocs diners, trista, malalta. El missatge és: “Ni nosaltres som tan febles ni els nostres adversaris són tan forts”. El documental treu la màscara d’empresaris models i ens ensenya irònicament el seu veritable rostre: Amancio Ortega “fet a si mateix”, Donald Trump “el gran gestor” o B. Arnault, “el defensor de llocs de treball”. I el més important, assenyala on resideix el poder: a la capacitat dels ciutadans per donar la volta a la creença imposada pel poder que el discurs neoliberal és l’únic possible. És un missatge d’esperança i bon humor.
