Josep-Maria Font i Gillué, cofundador de Rialles i de Pedagogia de l’Espectacle
Just el dissabte dia 28 d’octubre del 1972, a dos quarts de cinc de la tarda, al vell Teatre Principal, va néixer la criatura.
Ens va acompanyar, talment com si en fos el padrí, el conegut cantant i rapsode Guillem d’Efak (Guillem Fullana i Hada d’Efak, Asobla el 23.3.1930 a Rio Muni dins la Guinea Equatorial aleshores espanyola – Palma, Mallorca el 15.2.1995). El grup Jocs a la Sorra/U de cuc, dirigit per Francesc Alborch, va representar l’obra “El Gran Klaus i el Petit Klaus”, de Hans Christian Andersen, en una traducció de Jaume Melendres. El 4 de novembre, “El somni d’una nit d’estiu”, de W. Shakespeare, també en una traducció de Jaume Melendres. L’11 de novembre, la pel·lícula “Una cebra en la cocina”, del director Ivan Tors. El 18 de novembre, l’obra “La terra es belluga”, de Jordi Bordas, a càrrec del grup S’estira i s’arronsa, de Badalona, i el 25 de novembre, la pel·lícula “El globo rojo”, del director Albert Lamorisse. La festa havia començat amb èxit i perspectives i, sobretot, ganes de continuïtat.
Els precedents d’aquesta iniciativa venien del 5 de desembre del 1971, moment en què es va fer el 1r Cicle de Teatre per a Nois i noies Cavall Fort, a la Sala Regina, que va durar fins al gener del 1972. Entre altres grups, hi van actuar Putxinel·lis Claca.
Va ser Òmnium Terrassa, presidit per en Joaquim Badia i Tobella (Terrassa, 6.4.1928-18.1.2020), qui va impulsar la iniciativa, encomanant-la a la vocal Esperança Santacana i, ambdós, a mi mateix, que havia impulsat els precedents esmentats. És d’evidència supina que sense els centenars de nois i noies voluntaris que s’hi van implicar, la tasca hauria resultat impossible, a part de molt feixuga. Per tant, i ben d’entrada, un agraïment a tota la llarga corrua de persones que algun dia haurem de relacionar, si més no intentar-ho. No ho faig ara per evitar greuges, però de veritat un sincer i pregon agraïment a totes i a tots.
Durant la temporada 1972/73, es van fer 29 espectacles, amb una assistència d’uns 11.000 espectadors. En Guillem d’Efak en va ser sempre l’animador. I així van anar continuant les temporades i les sessions, afegint-hi espectacles i espectadors any rere any. També nous animadors, Ara va de bo, Quico Serrat, Joan Cots i La Serpentina s’hi afegiren. I també nous formats, com festes populars, i alternant espais com el Teatre Principal i la Sala Regina. Es va fer una 2a gran festa, al parc de Sant Jordi, amb el memorable espectacle “Catacroc”, a càrrec d’Els Comediants.
En paral·lel, s’engeguen els Tallers de Rialles en un espai que la família Armengol-Mitjans ens va cedir, al carrer Cardaire. Allà, els dissabtes al matí, un bon estol de jovençans “monitors” preparaven les animacions de l’espectacle de la tarda.
Del 1972 al 1974, es publiquen els programes de mà col·leccionables, amb fotografies de la ciutat cedides per l’Arxiu Tobella i al dors, la informació de l’espectacle del dia.
Es publica l’àlbum “Llegendes de Sant Llorenç del Munt”, un recull de les llegendes de la nostra muntanya seleccionades per Josep-Maria Font, amb il·lustracions de Maria Palau, un àlbum de cromos que setmanalment s’obtenien amb el programa de mà de cada espectacle. A l’Institut Industrial s’inaugura la 1a “Exposició del llibre Infantil i Juvenil”, exposició que després serà exposada a diferents barris de la ciutat. Més endavant, es publica també “Llegendes, contalles i trifulgues de Terrassa”, d’Oriol Cardús i Grau, amb il·lustracions de M. Montserrat Oller i Torres i, també, “Jocs d’ahir, d’avui i de sempre”, de Vicenç Villatoro i Lamolla, amb il·lustracions d’Anna Clariana i Muntada.
El 1974 s’inicia una nova experiència sorgida de Rialles que, els primers anys, s’anuncia com a Rialles Pedagogia de l’Espectacle. Al cap de poc temps, se separa la gestió, atenent els objectius diferents i la necessitat de professionalitzar Pedagogia de l’Espectacle davant el volum que anava adquirint. Passa a dependre de la Fundació Torre del Palau, atorgada el 1985 per Òmnium Cultural.
El 1975 s’organitza una exposició subhasta d’art al Casino del Comerç, amb la col·laboració de molts artistes terrassencs, per donar suport econòmic a les activitats. Es venen tots els quadres i obres i suposa una injecció per a l’economia de Rialles.
El 1977 és l’any de l’expansió. Un ajut de la Caixa de Pensions permet iniciar Rialles a Badalona, Vilafranca del Penedès, Manresa, Sabadell i Igualada. A Terrassa s’havia iniciat Rialles als barris de Can Palet i Ca n’Anglada.
El 1978, mercès a la bona feina d’en Francesc Clua i Horcajuelo (Terrassa, 30.10.1935-9.4.2017), qui, a partir del 1976, n’és el cap coordinador, anys després es crea una delegació funcional dins d’Òmnium Cultural, nomenada Moviment Rialles de Catalunya que, progressivament, arriba fins a 62 poblacions de tot el país, poca broma, com ens recordava Pere Fontanet, dimarts, a la taula rodona que vam celebrar al Centre Cultural amb motiu d’aquests 50 anys, successor en la Coordinació riallera de Francesc Clua els anys 1989 al 1995. Cada població tenia els seus grups de voluntaris gestors. El 1990 es fa la 1a Mostra de Teatre Rialles per a nois i noies a Igualada, que es fa cada any des d’aleshores, i esdevé una mostra de referència de la producció d’espectacles per a nois i noies fins a dia d’avui, amb més de 30 edicions. És una mostra en què els programadors fan cap i seleccionen els espectacles que programaran. Cal destacar que la segona edició de la Mostra va tenir lloc a la nostra ciutat de Terrassa. Va néixer itinerant fins que, a partir del 1993, s’estableix definitivament a la capital de l’Anoia.
El 1995, uns desacords successius en la gestió entre Josep Millàs i Estany, aleshores president d’Òmnium Cultural a Barcelona, i l’equip directiu del Moviment RIALLES, (havent presentat la seva dimissió al càrrec el cap coordinador Pere Fontanet després de la Mostra de Teatre del 1995) desemboca en el fet que una bona colla dels grups locals decideixen acabar la seva vinculació amb l’entitat Òmnium Cultural, amb una lamentable escissió. Quaranta-set pobles i ciutats abandonen El Moviment i creen el 22 d’octubre del 1995 La Xarxa, legalment Fundació Xarxa d’Espectacle infantil i Juvenil de Catalunya, que va tenir en el bon amic Jaume Amigó el seu primer president. Cal destacar que la seu i coordinació de la nova entitat va ser, i segueix així, a la nostra ciutat.
El seu logotip és un sol que ix per llevant i que recorda nostàlgicament i dolorosa el de Rialles que el 1972 va fer la Gemma Sánchez, una nena de 7 anys, al Taller d’Art de Francesc Abat i Gómez. El de Rialles es va anar ponent per la reducció del nombre de grups que, progressivament, va anar disminuint. Era una ferida mal tancada que mai hauria d’haver passat. Al rerefons, penso sincerament que hi havia quelcom de política: Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya, Convergència Democràtica i PSC-PSOE. Cadascú defensava els seus colors, visió de país, i sobretot protagonisme.
I avui, 50 anys després som on som. A Terrassa, ni Rialles ni La Xarxa. L’Ajuntament ha assumit la programació dels familiars conjuntament amb el Centre Cultural de la Fundació Antiga Caixa de Terrassa. Hi ha hagut un malbaratament d’actius voluntaris, que implicava molts ciutadans per haver-los menystingut. En tancar la taula rodona abans esmentada, a càrrec de la regidora de Cultura, Rosa Boladeras, es va comprometre a voler conèixer aquesta història. La qui fou regidora de Cultura fa anys i la cap coordinadora de Rialles Terrassa van quedar emplaçades per conèixer si més no com va anar aquest darrer episodi i potser posar-hi remei i recuperar el bon fer, que mai hauríem de perdre, i respectar la història dels moviments i entitats que han servit la ciutat i el país.
Òmnium Cultural tampoc n’ha sortit del tot ben parat.
Es va desempallegar de Rialles, ja que els seus objectius eren i són uns altres. Com en l’ensenyament del català, van pensar que ja ho feien les institucions. El temps ha demostrat que no ho van mesurar prou bé i avui ben segur que farien una molt bona feina donant suport, i no ho fan, a aquestes activitats, Pedagogia de l’Espectacle inclosa que, des de la Fundació Torre del Palau, es tira endavant amb molt, molt i molt d’esforç.
No podem oblidar, ni ho volem, l’Associació Cavall Fort, Drac Màgic i Rialles, que tossudament van tirar endavant amb el doblatge de més de 40 pel·lícules, una feina titànica i, com les altres, a contracorrent. Aquí reberen el suport de la Generalitat, sempre limitat, però es va fer la feina.
Alguns milions de nois i noies al llarg d’aquests 50 anys de Rialles han gaudit de bons espectacles, molt bons. Són molts els que els recorden i també recorden haver assistit a Pedagogia de l’Espectacle. Em plauria que algú s’animés a investigar i historiar amb tota la documentació que hi ha a l’Arxiu Històric, i aprofitant també els testimonis vius sobre el tema que ens ocupa i ens obliga a celebrar aquests cinquanta anys.
