Isabel Quintana, comissió de Relacions Internacionals de Tot per Terrassa
Els que tenim una certa edat recordem perfectament els debats de fa una colla d’anys en l’àmbit europeu sobre quina decisió prendre sobre l’energia, tema cabdal per al bon funcionament de l’economia i que finalment acaba repercutint a la nostra butxaca.
De fet, els inicis de la Unió Europea van lligats a l’acord de l’acer i el carbó (CECA) i després de la CEEA o EURATOM (Comunitat Europea de l’Energia Atòmica). Amb aquests primers moviments de punt de trobada entre estats europeus es demostrava la mateixa preocupació actual: l’energia és bàsica perquè un país prosperi.
No tenim petroli ni gas, un factor que ens fa dependents de països tercers que aprofiten per beneficiar-se amb escreix de proveir petroli o gas a la vella i fins ara rica Europa.
Ara, però, Rússia (o més ben dit, Putin) sap que té la paella pel mànec, ja que a curt termini Europa es pot enfonsar sense el gas o amb el seu a un preu desorbitat. Tot i pensar que no acabarem a l’escenari més catastrofista, és cert que les nostres economies en sortiran mal parades; la seva també, d’acord, però potser els russos estan més avesats a enfrontar penúries que no pas nosaltres tenint també en compte el règim repressiu que han de patir.
El president de la República Francesa, Emmanuel Macron, ho va dir clarament en un discurs a la nació: l’era de l’abundància a França s’ha acabat, i la d’Europa també. Va sent hora, doncs, de trobar una solució a aquest problema que ja hauríem de tenir resolt fa anys i que ens hauria evitat de posar tots els ous al mateix cistell per acabar esclaus del gas rus.
Alemanya torna a cremar carbó, França incrementa l’activitat nuclear, aquí portem gas liquat i apliquem mesures per a l’estalvi energètic. Totes són solucions a curt termini, i cal dur-les a terme, però també s’ha de pensar en solucions permanents que ens permetin no tenir les mans lligades.
A l’Estat espanyol tenim un clima extraordinari i moltes hores de sol. No seria desitjable apostar pels camps fotovoltaics i les energies renovables? Són el Midcat (projecte de gasoducte que connectaria la península Ibèrica amb la resta d’Europa per reduir la dependència de Rússia) o els oleoductes submarins adequats de cara al futur? Cal valorar pros i contres per decidir si no volem que el tema es converteixi en crònic i ens torni a trobar desprevinguts en un futur immediat.
Què passa amb el full de ruta dels ODS? Abans de la invasió de Rússia a Ucraïna ho vèiem tot amb els ulls de la positivitat, però què passarà ara amb la visió que envolta els Objectius de Desenvolupament Sostenibles (ODS) i que han de ser el nostre gran full de ruta en l’agenda global fins al 2030? Els ODS potser han saltat pels aires mentre no trobem una solució al tema energètic i mentre duri la guerra que tant afecta els preus de tot allò que consumim: l’elevat preu de la llum i el gas fa que tots els preus s’apugin exponencialment.
Independentment que aquesta guerra acabi més tard o d’hora, cosa que sincerament tots i totes desitjaríem, s’ha de trobar una sortida adequada i definitiva al tema energètic, el taló d’Aquil·les d’Europa. Malgrat aquests bons desitjos, no sembla que s’albiri una pau propera amb les annexions del Donetsk i de Lugansk. No és cap casualitat que aquesta província del Donbass sigui una de les més riques en coure, cobalt, níquel i enormes reserves de liti, un metall fonamental per a les bateries dels cotxes elèctrics.
És sabut que totes les invasions i les guerres comencen amb mentides, i aquesta invasió no n’és una excepció. Al contrari, ja que un “referèndum” clarament manipulat va permetre a Rússia la il·lusió de “fer oficial els desitjos dels ciutadans prorussos”. La realitat, però, ens diu que això només serveix als propòsits de la guerra de Putin, que fins i tot silencia els seus propis ciutadans contraris a les seves decisions. Una guerra devastadora que ja fa més de vuit mesos que no fa més que provocar mort i dolor.
