Ander Zurimendi
Pujar a la talaia de Montserrat serveix per contemplar l’horitzó del Vallès i comprendre la configuració del territori.
“Quina és la comarca més lletja de Catalunya?”, llegeixo a Twitter, en una pregunta amb ínfules d’“enfant terrible” i neurones d’ameba. “El Vallès!”, responen uns. “Oh no! El Baix Llobregat és encara pitjor”, responen d’altres.
Hi pensava aquest matí de Tots Sants, des de la talaia turística de Montserrat. Just en aquell punt imprecís en què et deixa el funicular de Sant Joan i des del qual es veu una panoràmica d’uns 270 graus. Mires a l’esquerra i arrenques des del Bages, passes per la plana del Vallès, continues girant el coll cap a la dreta per entrar al Baix Llobregat i acabes a l’Anoia i carretera cap a Lleida.
A un miler pelat de metres d’altura, els cims i agulles de Montserrat recorden noms de varietats tradicionals de sobrassada: la Panxa del Bisbe, la Prenyada, l’Elefant, la Mòmia… I a la seva vora, omples els pulmons i contemples la immensitat de les nostres contrades. L’emoció paga la pena. I sobretot, justifica els 15 euros d’impost revolucionari que has pagat per pujar a un funicular d’uns tres minuts de trajecte.
És dia festiu i el perfil dels passejants és el de la campanya de “lluites compatides” d’Òmnium Cultural: els catalanets dels de “ni un paper a terra” i els castellanoparlants fills de les migracions. Potser parlen llengües diferents, però dels llavis d’uns i d’altres surten les mateixes paraules: “Però quina ‘turistada’…”. I és que la campanya de Barcelona per desconcentrar el turisme té tant d’èxit, que els vagons del tren cremallera (que connecta el poble de Monistrol amb l’Abadia) semblen una excursió de germanor de delegats de l’ONU amb les seves famílies.
Misteriosament, algú els ha “xivat” que a Montserrat pugem a honorar la Moreneta. Perquè tots ells fan la cua per accedir a l’altell on la imatge de la verge espera amb la ma rodona llesta per ser acaronada. La Covid-19 queda molt enrere. Quasi sembla que no hagi existit mai, i tampoc deu existir la distància mínima entre persones. Apilonat entre dues japoneses i un grup d’Erasmus francesos, penso que definitivament teníem sobrevalorat allò de l’espai vital. Estic fantasejant amb formes de tallar els cables del funicular amb els meus recents amics francesos a dins, quan ens arriba el torn de ser-hi davant. N’hi ha que toquen la bola de fusta i després es porten la mà a la boca, en un intuïtiu gest de fer-se un petó. Això sí que és emportar-se molt més que un record de Montserrat.
Jo no sé quin és el codi simbòlic. Què s’espera de mi? Opto per una respectuosa distància, sense més contacte físic que el visual. I els meus llavis xiuxiegen un imperceptible “visca la terra”. Unes paraules que volen ser còmplices amb ella, recitades amb un somriure i quer desborden el meu escepticisme.
I és que no cal ser creient per participar –ni que sigui tímidament– del simbolisme de la Moreneta. Una verge nostrada i amb molts adeptes a Terrassa. Infinitament més del que podia imaginar en arribar a la ciutat. Recordo una Festa Major en què vam decorar els balcons de diferents cases de Ca n’Aurell, motiu pel qual m’escolava en la intimitat de les meves veïnes i veïns i entrava a les seves cases carregat de papers de coloraines per penjar de la façana. I la meva mirada encuriosida (quasi) sempre acabava trobant una imatge de la Moreneta en algun racó del saló.
També hi ha un cert sentiment de pertinença a la Moreneta entre els joves, si bé amb certa dosi d’humor o de pragmatisme. Ningú és cristià (quin menor de 40 anys creu en l’existència de Déu avui dia?), però a tothom li fa certa gràcia. Sota risc que em facin “bullying”, he de revelar que també les meves amistats fan una pujada anual a Montserrat (alerta, caminant des de Terrassa!) que no acaba fins passar per la Moreneta.
I, probablement, el fet catòlic de la Moreneta ha quedat difuminat, per posar èmfasi en una certa energia, espiritualitat o mística més ampla. Un paraigua al qual, en el cas de Montserrat, cal afegir la catalanitat. L’antropòleg comunista Manuel Delgado hi ha reflexionat: “Al progressisme li costa assumir la religió com a fenomen social. Tenim un prejudici. Perquè el ‘frame’ mental en què ens movem és: nosaltres racionals, ells irracionals”. I afegeix: “Per què ho fan? Vol dir que la gent sigui idiota? Que siguin supersticiosos i ignorants? Que es refugien en coses absurdes?”. Serveixin aquestes preguntes per entendre el simbolisme de Montserrat: “Són sentiments comunitaris davant la dificultat, ofereix cohesió social i una font de sentit de la vida”.
No és tant una defensa de la Moreneta, sinó la seva comprensió. El motiu pel qual també s’ha convertit en símbol orgullós a les comarques limítrofes al macís, com els insultats Vallesos (ridiculitzen per igual l’Occidental que l’Oriental) o el “BaixLlo”. Unes comarques que s’observen des de la talaia de Montserrat, trinxades per un escalèxtric d’autopistes, polígons en decadència i urbanitzacions sense ordenació territorial. Però també hi ha encant en els seus paisatges postindustrials. I en les “racholas” i les “monchetas” que encara diuen els altres catalans de Paco Candel. En les caòtiques hortes a les vores de les rieres. En les torres d’estiueig de la burgesia. En les cases barates. En el ramat d’ovelles que menja al sotabosc de la Mola, perquè no cremi a l’estiu. Un got d’orxata, un garrotí cantat i un futbolí al Reina Victòria.
“Quina és la comarca més lletja de Catalunya?”, llegeixo a Twitter. Fins i tot es fa un concurs. I ara ragen aquestes línies no pas per un atac de xovinisme, sinó per reivindicar un nosaltres vallesà. No saben que és la nostra mirada allò que, en gran manera, embelleix una terra. Una mirada des de la talaia de Montserrat.
