Miquel Àngel Luque, cap de redacció del Diari de Terrassa
“El nom del podcast no enganya ningú i en cap cas és ‘clickbait’. Sota el títol ‘Corinna i el Rei, l’examant de Joan Carles I es desfoga’”. Aquest és el text d’una piulada que va fer ahir un diari digital català.
Aquest aclariment em va fer pensar sobre el paper dels mitjans en l’actualitat digital. De fet, menteixo, ja fa dies que debato a la feina i en converses més o menys informals amb periodistes sobre el futur de la professió. I és que el fet que aquest mitjà digital hagi d’aclarir que aquesta notícia “en cap cas és ‘clickbait’”, vol dir que admeten que ho fan sempre indiscriminadament. Però en aquesta ocasió, sorprenentment, la notícia ja és cridanera per si mateixa.
Comencem pel principi. Què és el “clickbait”? Doncs és la tècnica d’escriptura que té l’objectiu d’atreure més visites al nostre web per aconseguir més publicitat. En aquest cas, es fa mitjançant un títol i un escrit que l’acompanya a les xarxes socials que cridi l’atenció perquè qui ho vegi cliqui l’enllaç. Es fa apel·lant la curiositat del lector. Aquesta és la teoria, però sovint a la pràctica aquesta tècnica s’utilitza de forma tan extrema que fa vergonya aliena. “Mor l’home més porc del món després de dutxar-se per primera vegada en 70 anys”. Aquest el títol d’una notícia d’un altre diari digital català.
I aquest és el nivell del periodisme actual? És a dir, en quin moment hem passat d’explicar notícies a dedicar-nos a fer “clickbait” per unes quantes visites? Certament, a les redaccions hi ha diverses àrees i una d’elles és la de continuïtat, que són els que busquen aquest tipus de temes i hi donen sortida de la forma més enginyosa que troben. Pot passar, i de fet passa, que un periodista està setmanes treballant un article, parlant amb diferents fonts, aportant dades fiables i amb fotografies inèdites i que aquella exclusiva al web no tingui ressò. En canvi, una pseudonotícia d’un mitjà local com “Una tortuga que va sobreviure a la riuada de Terrassa del 62” generi moltes més visites.
I què estan fent els mitjans tradicionals davant d’aquesta tendència? Doncs seguir la roda dels digitals sense escrúpols. És a dir, a les xarxes i web de TV3, per exemple, podem trobar notícies com: “Els beneficis de caminar després de dinar, encara que sigui pocs minuts”. A “La Vanguardia”, podem trobar “Heidi Klum celebra Halloween en gran disfressada de cuc gegant”. La paradoxa de tot plegat és que tothom vol aconseguir el màxim nombre de visites, però ho fan sovint amb les mateixes pseudonotícies amb “clickbait”. Per tant, tots els mitjans digitals i tradicionals acaben lluitant a la mateixa guerra. No ens enganyem, en l’àmbit econòmic el sector no passa pel seu moment i si la publicitat depèn dels clics, doncs hi ha mitjans que no tenen problemes a mirar cap a una altra banda i deixar al marge el codi deontològic.
I en aquest conflicte qui perd és el periodisme i la credibilitat del sector. Ens hem de deixar portar per aquesta informació “fast-food”? Com passa en el menjar, és barata, entra fàcilment i agrada molt. Però no és gens sana, perquè és enganyosa. Suposadament, t’alimenta i et fa feliç, però sabem que la realitat és una altra.
Amb tot plegat, no m’agradaria semblar ni vell ni hipòcrita. Estem en una altra fase. La tecnologia ho ha canviat tot. Les xarxes socials han obligat els periodistes a modificar tots els processos i la seva manera de treballar. I qui no s’adapta i innova en aquest sector no sobreviu. Si això implica fer “clickbait”, doncs és clar que s’ha de fer. Però s’ha de triar molt bé quan utilitzar aquesta tècnica. No pot ser generalitzat. No hem de buscar tirar l’ham en cada un dels temes que es publiquin perquè el lector piqui. Perquè al final ningú s’ho creurà. Segur que hi ha temes que ja tenen una base d’interès amb els quals es pot buscar captar més. Hi tenen cabuda també els articles amb els quals es pugui fer comunitat amb els usuaris i fins i tot servei públic.
En tot cas, el prestigi i la credibilitat de la professió –si encara queda alguna cosa– està en joc.
