Joan Roma i Cunill
Des de fa mesos, llegeixo totes les entrevistes, declaracions, explicacions i justificacions dels candidats a caps de llista, alcaldes o candidats a ser-ho, que apareixen a Diari de Terrassa, i en algun altre.
És una bona manera de veure en quin estat es troba la qüestió de limitar mandats. Sigui per convicció personal, sigui per decisió política.
Durant uns anys, es va produir un llarg debat, sobre si el Govern central havia d’entomar el tema, i proposar, per llei, una modificació del règim electoral municipal. Ja no se’n parla més, perquè el tema ha deixat d’estar sobre la taula. Només algun moviment polític manté, en l’àmbit intern, aquesta limitació. La resta, consideren que han de ser els ciutadans els qui amb el seu vot, decideixin fer plegar algun dels candidats repetitius.
Estic plenament d’acord amb aquesta decisió, per convicció personal i per haver estat, quaranta dels quaranta- quatre anys de democràcia municipal, en un ajuntament, en tant que regidor de govern i alcalde, durant vint-i-vuit anys. Certament, veurem poques estades tan perllongades, fruit de situacions especials, entre les quals haver estat en els primers mandats. Uns mandats molt intensos i decisius per arrelar i donar estabilitat als ens locals.
Dit això, alguns veuran virtuts i altres inconvenients en la repetició de mandats. Lògic, i respectable, però vull explicar el perquè les estades llargues, suposen aprofitaments màxims de potencialitats i recursos.
El nostre país, tant Catalunya, com Espanya, es regeix per un sistema d’ajuts a les entitats locals, molt caòtic, en el sentit que els ajuntaments, sobretot els més petits, en depenen del tot i per tot, per a mitjanes i grans inversions. Aleshores, es produeix un fet insòlit, com és que els alcaldes han d’anar a perseguir subvencions, fora del poble: Diputacions, Generalitat, Estat, i UE, amb uns calendaris que són totalment incompatibles.
Quan un alcalde entra en un ajuntament, si l’anterior no ha fet els deures i no li ha deixat un bon nombre d’ajuts i una sanejada economia, ha de començar de zero. Això, requereix preparar projectes, informes, pressupostos, memòries valorades, ets, i començar el recorregut de convocatòries, cadascuna amb diferents temps i formes. És habitual passar el primer any, en aquesta feina.
Aleshores, quan ja té alguns compromisos, pot començar a treballar en la seva tramitació, adjudicació i execució. Un altre any. I arribats al tercer, es poden començar a fer realitat els projectes plantejats, sempre que no surtin imprevistos que es menjaran el tercer i part del quart any. Hora de plegar.
El primer mandat, suposa un instant en la vida d’un ajuntament. Només en un segon es poden fer coses ja més elaborades i pensades, tot i que els calendaris d’ajuts, continuen amb els seus desajustos. No hi ha cap connexió ni coordinació entre Diputacions i Generalitat, ni entre elles dues, i el Govern Central. I per descomptat, amb la UE. Aquest desgavell obliga els equips de govern, a planificar amb un elevat grau d’improvisació i a disposar de suficients projectes, per a presentar-los, en funció de les convocatòries. Evidentment, això requereix un treball previ, llarg i costós.
Per aquest i altres motius, com, l’experiència i el coneixement de les institucions, soc un defensor dels mandats llargs. Qui disposa de temps i majoria suficient, pot multiplicar resultats per tres o per quatre. Poder planificar a 8, 10, 15 anys vista, suposa aprofitar al màxim els recursos externs, i millorar els interns.
En el meu cas, sempre tenia tres o quatre projectes executius, en el calaix, a l’espera de qualsevol convocatòria per a presentar-los, en el lloc corresponent. A més, conèixer mesos abans quines serien les convocatòries, permetia fer les previsions oportunes, per així aconseguir sumar subvencions i multiplicar resultats.
És evident que l’actual funcionament de les institucions, dites superiors, ha de canviar substancialment, però mentrestant no ho facin, els avantatges dels alcaldes i regidors “veterans” són evidents. Es mouen amb una rapidesa i facilitat que no tenen els “novells”. Aquí, com en altres àmbits, “el que no corre, vola”, i el primer a arribar es pot emportar ajuts que altres no coneixen o no tenen temps de demanar.
Ha d’arribar el dia que les Diputacions, la Generalitat i l’Estat (la UE costarà més) es posin d’acord per a planificar els seus plans d’ajuts als ajuntaments com per poder col·locar a cada lloc, els projectes més adients. No sembla proper aquest dia, per la qual cosa, em reitero en la veterania dels alcaldes i equips de govern, per treure el màxim profit del seu treball municipal.
No som un país acostumat a planificar a mitjà i llarg termini, com és habitual en altres països europeus. I no ho som perquè el sistema d’ajuts no ho permet. Quan miro a França, Suïssa o Alemanya, allà són habituals els plans a 15, 20 o 25 anys. És lògic que allà els ajuntaments funcionin d’altra manera, però, ara i aquí, només poden planificar a llarg termini els qui repeteixen mandats i obtenen les majories per governar amb calma i tranquil·litat.
Acabo. Un altre avantatge evident és que el domini de l’urbanisme, de l’economia municipal, ordenances, tràmits i burocràcia lligada a l’exercici de les funcions institucionals, requereix no menys de dos o tres anys. Qui cregui que canviant càrrecs, cada dos per tres, o limitant mandats, pot millorar la gestió, oblida les condicions i realitat en la qual estem immersos.
