Opinió

Què diu la Cecot?

Salvador Cardús i Ros

Dimarts passat es va celebrar la 27a Nit de l’Empresari que anualment organitza la Cecot.

Amb la presència de les màximes autoritats polítiques del país i la ciutat –enguany, del president de la Generalitat, l’alcalde de Terrassa i el conseller d’Empresa i Treball–, i també de la representant de la metròpoli a la colònia–la delegada del Govern d’Espanya a Catalunya–, a la convocatòria hi sol concórrer tota la Terrassa econòmica i una bona representació de la comarca i d’altres àrees d’actuació de la Cecot. El Diari de Terrassa informava de l’esdeveniment amb precisió a l’edició de dimecres passat i, per tant, m’estalvia de descriure el que va ser una nova mostra de vitalitat -de resiliència, com titulava el Diari- d’aquest món que continua creant riquesa i donant feina, cosa gens menyspreable en els temps que corren.

A mi, però, m’escau fer-ne una crònica més valorativa. I vull començar amb uns aspectes formals que també n’acaben afectant el fons. D’entrada, val a dir que tant la conducció de l’acte com els vídeos de presentació de patrocinats i premiats i el ritme dels lliuraments van ser impecables. I cal destacar el bon criteri d’assegurar que fossin recollits per dos responsables empresarials de cada empresa –home i dona–, i també l’estil proper i alhora professional de Xavi Coral. En canvi –i com és habitual–, la majoria dels discursos van ser llargs, anodins i pesats. Amb tres excepcions: el de Ninna Torres, presidenta del Cercle de Joves Empresaris, breu i amb bon estil; el de Ramon Comellas, que rebia el reconeixement a la Personalitat –l’home més aplaudit i diria que més estimat de la nit– amb una intervenció tan concisa com potent, i el de Xavier Panés, president de la Cecot, amb un discurs extens, sí, però consistent i agosarat, com els d’anys anteriors. Tots tres es van fer escoltar.

En canvi, els altres discursos van ser insuportablement llargs. Tenien un contingut fora de lloc perquè no era el moment ni el lloc per anar a explicar programes de govern. A més, a Catalunya tenim un problema greu amb l’oralitat: hi ha una mala tradició retòrica que fa que tant en el terreny polític, com també en el cultural i en tants d’altres, no es tingui mesura, falti sentit de l’humor i se sigui tan avorrit com redundant. I qüestió a part va ser el discurs del president de la Generalitat, que havent escoltat una anàlisi precisa i detallada dels problemes de l’empresariat, va ser incapaç de respondre a res del que se li plantejava, i es va mantenir aferrat a la lliçó que portava escrita, com si hagués sentit ploure.

De tots els discursos, tanmateix, el més rellevant va ser el del president de la Cecot. Havia de ser-ho, tocava que ho fos, i va complir amb les expectatives. L’anàlisi de les dificultats a què s’enfronta el petit i mitjà empresari –i no pas les que els cauen a sobre sense tenir-hi art ni part, com les pandèmies, guerres, cost de l’energia…, sinó sobretot les que serien evitables si les administracions no es dediquessin a posar-los més entrebancs– va ser impecable. I la denúncia del maltractament espanyol que pateix Catalunya–dèficit fiscal i incompliment inversor– ja va ser molt més valenta de la que ara mateix sentim en boca del mateix govern. Va ser un discurs tan bo –fins i tot per als qui en poguessin discrepar–, que mereixeria ser publicat i llegit sencer, no només pel món de l’empresa, que ja era allà, sinó per qualsevol ciutadà que vulgui estar ben informat sobre els maldecaps del nostre empresariat.

To Top