Ander Zurimendi, periodista
El fàcil accés a vídeos eròtics des del telèfon mòbil desdibuixa la nostra capacitat d’erotitzar-nos sense estímuls aliens i ens fa perdre capacitat d’imaginació
No hi havia nit que no passéssim pels quioscos de les Rambles, de matinada, a comprar els diaris acabats d’arribar de rotatives. Barcelona era oberta de matinada i els periòdics encara manaven en una societat més aviat analògica. Encara no hi havia internet al telèfon mòbil, en aquell principi del mil·lenni. No existia WhatsApp ni cap xarxa social. I en una d’aquelles matinades, tornant de fer birres pel Raval i ballar a la sala Apolo, vaig aprofitar per comprar dues revistes porno juntament amb l’edició dominical d’“El País”. Com si fos un furtiu. Amb nocturnitat. Quina estampa la meva, no haver vist porno fins al primer curs de la universitat! Perquè abans, tot just m’havia retallat un parell de fotografies de revista d’algun actor sense samarreta. Ai, Eloy Azorín… Això era tot el meu consum de porno.
Però tan inaccessible era? Probablement no. La majoria de videoclubs sempre tenien aquella secció de vídeos X, a la prestatgeria més recòndita i amagada de la botiga. I Canal + emetia les nits de divendres aquells films eròtics (malgrat que en el cas del 95% de les llars no hi estaven subscrits, només sintonitzava una pantalla grisa amb vagues figures difuminades en ratlles horitzontals). A més, en cas de ser de les primeres cases on hi havia ordinadors amb accés a internet (recordeu els sorollets del mòdem?), potser havíeu intentat veure algun vídeo al PC dels vostres pares i mares. I, per descomptat, ho havíeu fet amb molta alerta d’esborrar possibles rastres digitals, per tal que no se n’assabentessin.
Tanmateix, l’arribada dels “smartphones” revolucionen absolutament l’accés a la pornografia. D’un dia per l’altre, la immensa majoria de la població passa a portar un petit ordinador a la butxaca. Un ordinador potentíssim que et permet veure qualsevol vídeo, a qualsevol lloc i a qualsevol moment del dia. Corren els anys 2009, 2010, 2011… I a partir de llavors, el consum de porno creixerà de forma exponencial a la seva accessibilitat. També en el meu cas, que, com ja he revelat, tendia a zero abans de la digitalització.
Entesos: ara mirem més porno. Molt més porno. “I què?”, em podríeu demanar. Certament, aquestes línies no pretenen ser una visió moralista o ètica del porno. Tampoc volen entrar al contingut (afavoreix la misogínia?). L’actriu porno i activista Stoya explica molt bé la seva posició a l’assaig “Filosofía, porno y gatitos”. “El porno mai substituirà l’educació sexual”. Caldrà treballar perquè els adolescents d’avui tinguin referents sexuals més sans (i menys agressius). Experimentació amb tendresa en relacions igualitàries.
Però aquestes línies van d’una altra cosa. Van de la superficialitat del “fast food”. Van d’identificar les afectacions que mirar molt de porno té en les formes en què ara ens masturbem. El que jo he detectat en mi mateix: si em faig una palla de forma mecànica i “facilona”, mentre miro la pantalla il·luminada del telèfon a la foscor de la meva habitació, acabo perdent la meva capacitat d’imaginació. A més, no acostuma a ser una narrativa autocentrada. O sigui, no som protagonistes del desig, sinó espectadors del desig aliè.
Però és que, a més, sembla que el porno ens condueix a masturbar-nos sense gaire contacte amb el nostre cos. Més enllà dels genitals principals, poca cosa. Arribar a l’orgasme senzillament per la vista (mirar el vídeo) i la mecànica (de la nostra mà masturbant-nos). I que no és bonic dedicar-nos una estona més llarga, de més qualitat, per tocar-nos a plaer? Per explorar totes les zones erògenes del nostre cos. Per jugar. Potser amb olis naturals i lubricants. Potser amb massatges o senzillament acaronant-nos. Amb joguines. Amb coses que tenim per casa que no intuíem que podien esdevenir joguines. Mirant-nos al mirall o frisant a la cuina. Un sexe amb un mateix que també involucri les mans. I que no es limiti al coitocentrisme.
Redescobrir-nos com a cossos plaents és meravellós. I és una crida d’autoestima. Una sensualitat que neix en nosaltres mateixes que esdevé fantasia en la dimensió col·lectiva. Un nosaltres del desig. Per contra, el risc de no fer-ho és que arribat el moment d’intimar presencialment amb una altra persona estiguem massa avesats a la sexualitat mitjançant la pantalla del telèfon mòbil. I no sapiguem connectar amb el cos (i la situació ambiental).
I és que en la sexualitat també hi ha “fast food”. “Hem de preocupar-nos per la nutrició de la ment”, diu gràficament l’assagista Ran Gavrieli. O dit d’una altra manera: alerta amb el que et poses dins el cap. O entre les cames –podríem afegir-, entès com que cada cop tenim més dreceres cap al desig. Diferents amigues reflexionen sobre la paradoxa del “satisfer”: inicialment és enlluernador (ja que pot donar un plaer molt profund), però arribar a l’orgasme esdevé ràpid i senzill, i també parlen de sexualització “low cost”. I afegeixen que podria ser que, posteriorment, faci que sigui més difícil arribar a l’orgasme (fins i tot amb la parella).
Dit això, estem fent una crida a llençar tots els “satisfyers” al contenidor de la brossa? No pas. A jurar i perjurar que mai més no mirarem un vídeo porno al mòbil? I ara! Com a molt, és una temptativa de ser més conscients sobre les formes en què ens donem plaer a nosaltres mateixes. De com arribem a l’orgasme. De quina intensitat i alegria ens genera allò que ens fem, etc.
En aquest llarg estiu que no s’acaba, les finestres de casa són obertes tot el dia. Dutxar-se, encara, amb la porta del lavabo oberta. Sento la remor del carrer. Els rajos de sol, matiners, omplen el saló d’energia. No recordo quan vaig llençar aquelles revistes comprades amb traïdoria una matinada a les Rambles. És el moment d’acaronar-se. De forma apassionada, generosa, estroboscòpica, erotitzada i galàctica.
