Joan Carles Folia, Coach Advance Life
No serà aquesta la primera vegada que la temàtica d’avui formi part de les meves columnes setmanals d’aquest diari i tampoc serà que la meva no religiositat, que sí espiritualitat, es barregi amb una anàlisi objectiva, reflexionada i prudent de la situació que passo a exposar.
Des de fa trenta anys, un grup de persones, que han anat variant amb el pas del temps, fem una caminada a la muntanya de Montserrat en una romeria que combina l’activitat física, la convivència, la gastronomia i les creences de cadascun dels participants. En aquestes tres dècades hem pogut apreciar de manera molt rellevant com aquest centre d’espiritualitat, recolliment i per a moltes persones de devoció s’ha convertit en una atracció turística a l’alçada de qualsevol parc d’aventura d’arreu del món. A Montserrat, igual que a Port Aventura, s’ha de fer cua o demanar hora per a gairebé tot. Per anar en cotxe i aparcar, per entrar a les celebracions religioses, per pujar al camerino de la Moreneta, etc. Curiosament, per a l’única cosa que no s’ha de fer cua i reservar plaça és per, d’una manera multitudinària, adquirir un ciri i encendre’l, deu ser perquè cada ciri val 2,50 euros els petits i 3,50 euros els més grans, aquí no cal fer cap cua, no sigui que el negoci faci fallida.
També en aquests 30 anys hem pogut establir llaços d’amistat amb molts dels treballadors de l’Agrícola Regional SA, que va ser constituïda fa 109 anys i que és la que s’encarrega de tota la gestió d’aquest centre de negoci. Treballadors que tiren endavant l’atenció al públic de botigues, instal·lacions i allotjaments i que d’una manera esbufegada ens manifesten que estan desbordats per la gran quantitat de visitants que deterioren l’espai, les prestacions, l’entorn i l’objectiu d’espiritualitat i recolliment que sempre ha volgut transmetre aquesta muntanya. Si el negoci rutlla, potser contractar més personal seria el que tocaria per allò de donar un servei de qualitat.
Els temps canvien i l’adaptació és una de les característiques en les quals jo més crec quan tiro endavant la meva feina en el creixement de les persones. És per això que ara caldrà demanar als responsables del Patronat de la Muntanya de Montserrat (la Generalitat de Catalunya, Ajuntaments del Bruc, Collbató, Monistrol de Montserrat i Marganell, així com als consells comarcals de l’Anoia, el Bages i el Baix Llobregat i també a les diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona i, és clar, a l’Administració central de l’Estat, i com no podia ser d’una altra manera, al Monestir de Santa Maria de Montserrat: què volen fer realment amb aquest indret? Si la resposta és aprofitar la gallina dels ous d’or per poder finançar totes les institucions que beuen del Patronat, amb l’excusa que tota la recaptació és per al manteniment de la muntanya, endavant amb l’allau de turistes encapçalats pels coreans que prostitueixen els valors i sensibilitats de Montserrat. Si la resposta té a veure amb la fe que venen els monjos en les seves pregàries, cal posar fre en algunes actuacions plutòcrates.
Una última cosa. Em sembla que als guies dels grups que fan les visites al recinte algú els hauria d’explicar que ara les ampolles d’aromes de Montserrat, licor que tradicionalment feien els monjos a les seves instal·lacions amb una recepta centenària, ja no les continuen fent amb barrines de fusta i aquests personatges amb vestimenta llarga. Ara els monjos ja no perden el temps a remenar l’alcohol de manera tradicional i tot plegat, deu ser la modernitat, es fa d’una altra manera i a un altre lloc. No mentir és un dels manaments més sagrats.
