Josep Ballbè i Urrit
Ara, seguir la informació dels mitjans de comunicació (premsa, ràdio i televisió) ofereix un perfil capgirat del que sempre fèiem servir.
L’esclat de noves tecnologies i el “boom” de les xarxes socials possibilita –sobretot entre la gent jove– emprar telèfons mòbils, ordinadors personals i altres estris que han reduït –que no pas enterrat– el diari en paper físic o el televisor més o menys convencional. És en aquest punt que hi ha un parell de fets puntuals que m’empipen moltíssim: la publicitat als informatius de programes audiovisuals i les “portades falses” de diaris amb tirada nacional (com, per exemple, “El País”, “La Vanguardia”, “El Periódico” i molts d’altres).
Legalment, hi ha un parell de normatives jurídiques que prohibeixen ambdues pràctiques. Bregar per aconseguir-ne el compliment frega l’esperpent. No hi ha manera. El combat, la queixa o la crítica són estèrils. Ja pots adreçar correus electrònics o postals al defensor del lector (o televident). O entrar a la pàgina web del mitjà informatiu: les respostes es disfressen dessota excuses educades. No accepten la crítica i només ho dilueixen tot. Com si res no tingués importància.
En un entorn si fa no fa paral·lel, aquella persona que posa un adhesiu a la bústia postal de casa seva ho té més fàcil. Per què, doncs, m’he d’empassar arguments inconsistents que minimitzen la culpabilitat de l’infractor? Adduir que la forta crisi obliga les empreses del ram a reinventar-se és tocar a morts. Dir que això els permet inventar fórmules d’ingressos és una enganyifa i una presa de pèl.
Les disposicions legals solen tenir escletxes que permeten transgredir-les impunement. Darrerament, amaguen el desvergonyiment d’un gran embolcall de portada/contraportada falses, cenyint-se a un percentatge del 50%. Llavors, operadors com marques automobilístiques, grans magatzems informàtics (com Media Markt) o operadors del sector telefònic i elèctric (Telefònica, Iberdrola, etcètera) fan de les seves. Tenen butlla… i punt… I TV3 pot deturar un informatiu –abans dels esports i l’oratge– i mai no passa res.
Si encetés una queixa formal al ministre Alberto Garzón (de Consum), rebria el silenci administratiu per resposta. I una denúncia formal al jutjat passaria anys i panys a veure’s resolta. A algú se li encén la bombeta i coneix alguna manera de salvar aquest frontó?
