Jordi Ballart, alcalde de Terrasssa
A tots i a totes ens han dit alguna vegada que algú ha dit no sé què de no sé qui a no sé on ni quan, però que allò és una veritat més que comprovada i garantida.
Gairebé sempre, si et prens la molèstia d’investigar una mica, resulta que les coses van ser molt diferents, que allò tan inqüestionable no es va dir mai i que al capdavall només es tracta d’un nou episodi de la vella i coneguda tècnica de manipulació: embolica que fa fort. En italià existeix una fórmula encara més exquisida: “Se non è vero, è ben trovato”.
A la política, per desgràcia, hi ha gent que viu d’això, sovint entre altres comportaments més aviat covards i miserables, i que pensa que d’aquesta manera aconseguirà algun vot o, com a mínim, fer mal.
I de mal sí que se’n fa, sí, però no per força a la persona destinatària de la maldat, sinó a alguna víctima col·lateral que no hi té res a veure ni participa del joc.
Aquests darrers dies he pogut llegir tres articles d’opinió, tres, a més d’un grapat de comentaris a les xarxes, sobre una cosa que algú diu que jo vaig dir i que afecta una persona del meu equip. Una persona professionalment molt sòlida, per cert, i que a vegades té criteris diferents dels meus o d’altres regidors o regidores, cosa normalíssima i molt saludable en una institució democràtica.
I d’aquesta suposada cosa que algú diu que jo vaig dir i que altres escriuen a partir del que va dir no sé qui, en treuen una brillantíssima conclusió: que aquí el que cal és manar més i fer callar tothom. La política d’“ordeno y mando”, en resum. Aquest és el programa electoral d’una de les candidates a les properes municipals: manar sense manies i destituir qui gosi pensar diferent que l’alcalde o qualsevol regidor o regidora. No se li pot pas negar que hagi estat sincera: acaba d’explicar claríssimament quin seria el seu estil autoritari de govern, si arribés a guanyar, cosa que ella sap que no passarà, per sort per a la nostra ciutat.
És evident que hi ha candidatures que no destaquen per la seva comprensió de certs valors democràtics, de la mateixa manera que tampoc no destaquen per les seves propostes i idees. Creuen que l’alcaldia de Terrassa els pertany, per alguna misteriosa raó, i no poden suportar no tenir-la. Per això fan el que fan o el que algú els diu que facin.
Per això, agafen una coctelera i hi posen tota mena d’ingredients: la mobilitat, les necessitats del comerç, les rieres, les enquestes esbiaixades al seu gust i el que faci falta. Hi afegeixen un toc d’autoritarisme (“manar”, en diuen) i de tant en tant, també, una mica d’aroma de despatx tancat, ja que són incapaços d’entendre el paper positiu i eficaç de la política de proximitat, sigui al carrer com a les xarxes.
Sembla que amb aquesta mena de política amarga i enrabiada s’hi val tot, fins i tot fer mal a persones que no tenen res a veure amb la política.
Tenen mala peça al teler. I ho saben.
Això explica moltes coses i moltes maneres de fer que, al capdavall, crec que importen molt poc a la immensa majoria de la ciutadania.
Però aconsegueixen, això sí que els ho de reconèixer, que s’oblidi el fet més important: una reunió de l’alcalde amb un centenar de comerciants, sense guió previ, per escoltar atentament (després de moltíssimes altres reunions), per buscar acords, per trobar fórmules que ajudin el comerç al centre i a tota la ciutat, per avançar cap a una mobilitat sostenible amb flexibilitat i sensibilitat, però també tenint molt clar cap on hem d’anar, a Terrassa i a qualsevol altra gran ciutat.
Aquesta era i és la qüestió clau: en comptes d’“ordeno y mando” autoritari que tant troben a faltar, adreçat a tècnics o a la ciutadania, “escoltem, dialoguem i arribem a acords”. Aquesta és la política que necessita la Terrassa del segle XXI i la que jo practico cada dia, al carrer, al despatx, a les xarxes o al WhatsApp. Té contradiccions i dificultats? Sí, sens dubte. Però funciona. Permet fer dia a dia una ciutat millor, permet estar a prop de la gent, anar conciliant els diferents interessos i necessitats, generant equilibris i consensos i millorar la vida de les persones, a vegades a través de grans decisions, d’altres a través de coses aparentment molt petites, però més importants del que sembla.
La qüestió és aquesta. Una política capaç de canviar, de la mateixa manera que està canviant el món, o una política que només mira cap al passat. Una política “de poder i de manar” o una política d’escoltar, parlar i entendre’s. Una política de ciutat o una política d’un petit grup d’interessos. Jo tinc molt clar quina mena de política he escollit, de la mateixa manera que tinc clar que compleixo els meus compromisos i que no em dec a res més que a Terrassa.
Nota de l’editor: Diari de Terrassa obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.
