Salvador Cardús i Ros
Hi ha setmanes nefastes per a la ciutat, des del punt de vista de les seves expectatives de futur. Com la que ara s’acaba. Sovint, les bones setmanes es fonamenten més en projectes i en anuncis, més que no pas en fets.
Projectes i anuncis que es presenten amb bombo i platerets, com si ja s’haguessin executat. La política és cada vegada més retòrica verbal, màrqueting polític fonamentat en estratègies de comunicació que fan servir tant els mitjans tradicionals com les actuals xarxes socials. I sol ser eficaç perquè actua sobre una ciutadania que, amb tant de soroll mediàtic, acaba tenint memòria de peix. La imatge política se sol aguantar sola al marge dels fets.
Però aquesta setmana passada els fets s’han imposat a la retòrica. En primer lloc, hi ha el nomenament com a conseller de Territori de l’antic alcalde de Sabadell d’ERC Juli Fernández. Res en contra de la persona del conseller, és clar. Però ell i el seu partit, qui sap per quina raó profunda, han quedat atrapats en el “no” a la finalització de la ronda Nord, que hauria de portar la B-40 fins a Sabadell també en benefici de Castellar del Vallès. Just ara que hi havia acord entre el ministeri de Transports per cedir el projecte a la Generalitat i pagant-ne la inversió, amb el suport majoritari del Parlament de Catalunya, el fet que la conselleria passi a mans d’ERC ho pot enviar tot a rodar. ERC de Terrassa ho tindrà difícil per explicar-ne les raons, però és obvi que aquesta ronda ha estat maleïda des del primer dia, i aquest n’és el darrer malefici.
La segona mala notícia ha estat la denegació de fins a gairebé vuit milions d’euros dels fons Next Generation per a la mal dita “renaturalització” –ja ho vaig argumentar en el seu dia– de les rieres de les Arenes i del Palau. La intervenció, que el que pretenia era “humanitzar” les lleres d’aquestes rieres i sobre la qual ja s’havien presentat estudis i propostes, se n’ha anat… aigua avall. Si féssim la llista de tot el que s’ha promès pendent de les inversions Next Generation –un Pla Marshall europeu que pagarem car–, és a dir, comptant no pas amb els propis recursos i la riquesa que genera la ciutat, sinó en els préstecs europeus, “fliparíem”. I em temo que de galledes d’aigua freda n’arribaran moltes més.
Finalment –i per no parlar del Terrassa Futbol Club–, en un pla molt menor, però –com se sol dir– “de proximitat i molt a prop d’allò que importa la gent”, hem sabut que s’ha programat la rehabilitació de l’espai-mirador de davant del Castell de Vallparadís. En aquest cas, es diria que es tracta d’una bona notícia. Fa anys i anys que estem amb el fustam fet malbé, amb continuades solucions potineres i un terra prou perillós perquè finalment s’hi hagin instal·lats unes tanques blaves que protegeixen a canvi d’espatllar tot el conjunt enjardinat del Castell i el Museu Tèxtil. I ara el regidor de Manteniment i Obres Públiques diu que –literalment– “si no hi ha contratemps”, ja tenen un projecte que s’executarà l’any vinent. Aquest “si no hi ha contratemps”, com que la llei de Murphy ha arrelat a la ciutat, fa posar els pèls de punta. Però, sobretot, indigna que d’això se’n digui “reforma urgent”.
Aquí, la bona notícia ha quedat ofegada per una retòrica fraudulenta i sense cap senyal de penediment. Una mica més de respecte pel ciutadà, si us plau!