Ander Zurimendi, periodista
Com si es tractés de la seva pell, la ciutat mostra petites ferides i cicatrius a terra.
Si camines pel carrer de Sant Gaietà, observaràs com l’erosió de l’asfalt ha tret a la llum les antigues llambordes amb les quals estaven pavimentats els carrers al voltant del Vapor Albinyana (o sigui: les naus on s’ubiquen l’Ateneu Candela, l’antic rocòdrom, el Vesc, etc.).
S’evidencia així com l’urbanisme (i el progrés) posa una capa damunt d’una altra. Asfaltar un bonic paviment sembla una acció ràpida i barata. Però en el mateix acte d’ocultació deixa sembrada una llavor. Que en el futur es puguin recuperar.
De fet, el sòl que trepitgem cada dia a les ciutats deu ser molt més interessant i curiós del que ens pensem. De fet, arran de la conversa pública iniciada per les llambordes de Sant Gaietà, un amic arqueòleg m’apunta que sovint és així i que al nucli antic de Barcelona, fins i tot, es podrien analitzar totes les capes interposades fins a quatre metres cap avall! Quina fantasia seria pensar a recuperar-les! Perquè són tant patrimoni del temps dels vapors com memòria sentimental de la ciutat.
Però vaja, només quedant-nos en aquestes llambordes que ara emergeixen… quina fantasia seria recuperar-les! De fet, no deu fer tants anys que estan amagades. L’amic i en el seu moment militant okupa Jaume Ferrer (“aka” “Gifos”) em fa arribar una foto de l’any 1996, en el transcurs del desallotjament del CSO Sant Gaietà. Efectivament, a la imatge es poden veure activistes i policies trepitjant les llambordes en el seu estat original. Una estampa, per cert, que va retratar la sempre curiosa fotoperiodista Mireia Comas. Aquestes llambordes havien vist la indústria tèxtil, les batalles de l’Assemblea d’Okupes… No ha estat estrany que l’historiador Marc Ferrer afegís, amb reminiscències del 68: “Sota les llambordes, la platja”.
I vet aquí la pregunta: què en fem, d’aquestes llambordes? Perquè són tant patrimoni industrial com memòria sentimental. Arran de la conversa encetada a xarxes socials, l’historiador Domènec Ferran exposava: “Si ens prenem seriosament la recuperació del patrimoni industrial al batejat com a Districte Zero, el primer que cal recuperar són els carrers amb llambordes, que mai s’haurien hagut de tapar. O el que és irreversible, arrancar- les com van fer al carrer de Sant Isidre”.
La màgia de la conversa digital feia que el fotògraf Rafael Aróztegi hi afegís: “Posats a demanar autenticitat, jo deixaria els carrers tal com eren no més enllà dels cinquanta, de terra, sense llambordes. Al carrer de Vinyals, les llambordes van aparèixer l’any 1962”.
En tot cas, podem considerar que la rehabilitació i la contextualització d’alguns trams d’empedrat servirien per mantenir vius els trets idiosincràtics d’una ciutat de vapors i xemeneies. I per realçar la bellesa industrial del voltant del Vapor Albinyana. Com m’explicava fa un temps l’urbanista sabadellenc Manel Larrosa, “aquest tipus de façanes en carrers estrets necessiten reposar en sòl més suau, càlid, diferent de la duresa del pla uniforme de l’asfalt”. I és que el llambordí entra bé a l’ull humà. De fet, és un material porós que resulta agradable i que té reminiscències rústiques.
Però no tot són flors i violes. La llamborda també presenta problemes d’accessibilitat, ja que la irregularitat d’un empedrat dificulta el pas d’una persona amb cadira de rodes, d’un invident, d’un avi amb “taca-taca”, un cotxet de nadó o fins i tot el carro de la compra. Pensaments que he après gràcies a la meva amiga i activista de Prou Barreres, Montse Garcia.
Per això, geògrafs i urbanistes aposten per buscar materials que generin confort i a la vegada tinguin prou solidesa. O fer una mescla d’usos: les dues voreres (a banda i banda) poden ser dures, mentre que quedi una plana central de llambordí.
La recuperació de la peça petita, doncs, no només seria recuperar elements patrimonials de la quotidianitat, sinó fer millors voreres i calçades. Perquè tal com ja hem vist, els empedrats componen qualque cosa més que un mapa físic de la ciutat. També són un mapa sentimental, que mostra la història de la ciutat per les seves cicatrius.
