Salvador Cardús i Ros
Sent com som la ciutat del cinema, trobaríem a Terrassa les localitzacions adequades per filmar-hi una pel·lícula o una sèrie històrica, posem –per no anar més enrere– de finals del segle XIX o del segle XX?
Trobaríem una fàbrica tèxtil “original” o, com altres vegades, hauríem d’anar a Polònia a buscar-la? Hi ha algun carrer dels que tenien –o encara tenen– aquelles cases per a obrers, en què tot el conjunt fos filmable, sense cablejats, asfaltats o intervencions tàctiques que en desdibuixessin el paisatge original? Hi ha algun jardí públic que es mantingui tal com eren en aquells temps? Tenim algun espai urbà protegit per recordar com eren i com es vivia en aquelles cases d’autoconstrucció que es feien a finals dels cinquanta als nous barris d’immigració? Si no vaig molt errat, diria que no.
He pensat sovint en aquesta circumstància mirant pel·lícules i sèries britàniques –hi tinc debilitat–, situades en aquests períodes –els dos segles anteriors– en què tant si estan localitzades a Londres com a qualsevol altre indret industrial, rural o universitari, poden reproduir amb tota fidelitat aquells espais. Espais i tot el que els acompanya: vehicles, indumentària, parament domèstic… Pobles per on no sembla que hagi passat el temps, carrers de ciutats conservats sense intervencions modernitzadores, amb llambordes en lloc del quitrà i els fanals de sempre, jardins que mantenen l’esperit del temps en què foren pensats, tavernes populars i clubs exclusius…
M’imagino l’atractiu cinematogràfic que hauria pogut tenir un carrer del Passeig –on, per cert, vaig néixer– que recordés la Terrassa fabril i obrera. O l’encant d’un Gran Casino que conservés el seu mobiliari i làmpades originals. I els jardins de la Masia Freixa tal com eren. I sense anar tan enrere, com es podria representar la Terrassa dels anys seixanta i setanta, ara sense l’estació dels catalans, sense la Plaça Vella del Mesón de los Arcos i el bar Las Vegas, sense la Jazz Cava del carrer de Sant Quirze…
No estic pas fent un exercici de nostàlgia. No enyoro els anys que també van ser els de la meva infància i joventut. Parlo d’una altra cosa. Parlo de memòria, de saber qui vam ser per entendre qui som o qui volem ser. Parlo d’estima per uns temps difícils –cap temps ha semblat fàcil a la majoria dels qui l’han viscut–, els nostres, els dels pares o dels avis i besavis. Parlo dels espais de memòria que haurien pogut donar continuïtat a les diverses generacions per projectar-nos cap al futur amb una consciència més clara d’on venim.
Però això ja no és possible. Com he dit altres vegades, sembla que el nostre futur no el sabem imaginar ni com a continuïtat ni tan sols en contra del passat, sinó esborrant-lo, ignorant-lo, com si ens incomodés saber què havíem estat. Que havíem estat immigrants pobres però esperançats en una nova vida, o obrers atrapats en dures rutines quotidianes, o industrials paternalistes, o comerciants de carrers molls i calaixos eixuts…
Fa pocs dies era en un petit poble de França, i en un lloc destacat del centre, hi havia el monument als soldats d’allà que havien perdut la vida a la primera i a la segona guerres mundials, amb la llista de noms. Neta, endreçada, sense pintades. Imaginar un monument cèntric a Terrassa en record als morts terrassencs d’ambdós fronts de la Guerra Civil, oi que es fa impossible? Vivim d’esquena al passat, i potser això explica com ens va tot.