Joan Tamayo Sala
Cada 7 d’octubre, els sindicats de tot el món duen a terme mobilitzacions per promoure la feina decent, els llocs de treball segurs i sense riscos, així com els salaris decents.
Se celebra la Jornada Mundial pel Treball Decent. Aquesta efemèride ha estat promoguda per la Confederació Sindical Internacional (CSI), amb la finalitat de promoure anualment una jornada de mobilització mundial amb la participació activa de sindicats de tot el món, a fi de reclamar feines decents.
Aquesta jornada mundial s’enfoca perquè el treball decent ha de ser una prioritat en les polítiques i les accions governamentals si volem tenir una recuperació del creixement econòmic al món, i a la vegada contribuir a la construcció d’una nova economia mundial.
Malauradament, les xifres de la nostra realitat i les crisis constants d’aquest sistema “capitalista” van en el sentit contrari.
Des de ja fa “massa temps” que estem suportant una situació contradictòria i cruelment injusta, la de milers i milers de “treballadors i treballadores” “empobrits”, o bé amb unes condicions laborals que res tenen a envejar, en alguns casos, a l’explotació laboral i despòtica de principis del segle XIX a les fàbriques angleses.
La inflació galopant, l’augment dels preus de l’energia, del combustible, dels aliments i d’altres productes bàsics porta moltes famílies a una situació de pobresa.
Aquesta pujada del cost de la vida no s’ha vist compensada amb la pujada dels salaris, i això crea més desigualtats en un món on cada cop hi ha més pobresa.
Per això, el tema de la campanya aquest any és “Justícia salarial”. A l’Estat espanyol (amb un govern que diuen que és “el més progressista de la història”, encara mantenim un salari mínim interprofessional (de 1.000 euros) per sota de la mitjana europea. Davant dels 1.744,0 euros d’Alemanya, els 1.929,2 euros del Regne Unit, els 1.645,6 euros de França, els 1.842,3 euros de Bèlgica, els 3.351,0 euros de Suïssa, els 1.774,5 euros d’Irlanda, els 2.313,4 euros de Luxemburg, els 1.756,2 euros dels Països Baixos, etc.
El salari mitjà brut als 27 països de la UE va ser de 2.194 euros mensuals el 2021. El d’Espanya, de 1.751, i el 2022 ha baixat als 1.714,94. És a dir, els espanyols guanyen, de mitjana, un 20,2% menys que els veïns de la Unió Europea.
Per no parlar de la discriminació salarial que encara existeix, especialment pel que fa a les dones (i són dades de Nacions Unides): el percentatge de dones que treballen a temps parcial és més gran que el dels homes. Moltes vegades, les dones redueixen la seva jornada per fer front a la feina no remunerada de cura de les seves famílies, especialment arran de la maternitat. Les feines a temps parcial estan pitjor remunerades que les feines a temps complet. Les dones ingressen menys diners que els homes, ja que ocupen feines a temps parcial en més percentatge que els homes.
Per les mateixes hores treballades, les dones cobren menys diners que els homes, ja que aquests treballs estan pitjor retribuïts. I si entréssim a parlar de la no-reforma laboral aplicada per aquest govern pretesament “progressista”, que ens van vendre la moto que s’acabava el treball temporal, cal dir que si bé els contractes temporals a temps parcial es desplomen després de la reforma, podria passar que estiguessin mutant en contractes indefinits a temps parcial. Si comparem les dades del mes d’abril preCovid (2019) amb el mes d’abril de després de la reforma laboral (2022), els contractes a temps parcial indefinits se sextupliquen, alhora que es redueixen a la meitat els que eren temporals segons el Moviment Laboral Registrat. Una marea que, de moment, no arreplega l’Enquesta de Població Activa.
El capitalisme espanyol (singularment vinculat al negoci turístic i als serveis en general) estaria adaptant-se així al nou marc regulador: amb més contractes indefinits (que no fixos) però a costa que siguin cada cop més a temps (nominalment) parcial.
En fi, i podríem continuar parlant de sectors molt precaritzats com el de les cures a les persones (treballadores socials, etc., que ja n’he parlat aquí a bastament), o convenis com el d’hostaleria, etc.
Anualment, la Confederació Sindical Internacional (CSI) duu a terme campanyes per a la celebració d’aquesta Jornada Mundial. L’any 2021 el tema central va ser “Crear llocs de treball justos”.
Arran de la pandèmia de la Covid-19, s’estima la pèrdua d’uns 200 milions de llocs de treball, excloent-ne un elevat nombre de persones del mercat de treball, la majoria dones.
En aquest sentit, aquesta campanya convida els governs de tot el món a tenir en compte l’ocupació com a prioritat fonamental, establint així les bases per a la seguretat econòmica i la justícia social.
Així mateix, la CSI proposa la creació d’uns 575 milions de llocs de treball i la formalització de l’ocupació informal per a l’any 2030, en compliment de l’objectiu de desenvolupament sostenible 8, que preveu l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible.
A la celebració d’aquesta efemèride els sindicats de tot el món convoquen una jornada de mobilització a escala mundial pel treball decent, a través de l’execució de diverses activitats i esdeveniments, com ara manifestacions massives, taules rodones i cartes de protesta.
Totes les accions pacífiques són benvingudes per reclamar feines decents, amb salaris justos i protecció als treballadors, garantint el seu benestar i el millorament de la seva qualitat de vida.
I com sempre dic, no cal esperar els sindicats (sobretot els que no són independents del sistema) per mobilitzar-nos. Cal ser responsables i solidaris i mobilitzar-nos contra la indignitat.
