Josep Ballbè i Urrit
Pel fet de demanar mai no es perd res. Si no ho intentem, ningú no remourà una negativa inicial.
Els anglesos tradueixen aquesta locució gairebé al peu de la lletra: “There’s no harm in asking” –demanar no fa pobre–; el no ja el tenim… I el fet de persistir pot capgirar esquemes.
Demanar no fa pobre, però hi fa tornar. És ací que em ve a la memòria un passatge de l’evangelista Sant Mateu (7, 7-8): “Demaneu i us serà donat. Cerqueu i trobareu. Truqueu i us obriran. Perquè tothom qui demana rep. Qui cerca troba. I a qui truca se l’obre”.
En pla paparra –fins i tot d’un cert torracollons insistent– citaria la vella promesa de l’orgue del Sant Esperit. La “broma” ve gairebé de 12 anys enrere. Sense esplaiar-me gaire, refresco i remoc la idea. No demano pas la lluna en un cove. Només el compliment d’una promesa. Fora bo explicar a la feligresia catòlica i al conjunt de la ciutadania el punt exacte on és el tema. Quins passos reals s’han fet. Escalfarem la il·lusió de contar les llunes que falten per a veure’l.
La pregària personal també és una forma de demanar. Això sí, sense oblidar la dita d’“a Déu pregant i amb el mall donant”. No res de fer-se l’espavilat, sense aplicar el mínim esforç de doblegar el llom! Llavors, arribat el moment, un no es pot quedar a casa, tancant-se i no sortint. Tinc la impressió que l’home actual és dropo. Sovint hi ha massa gent que s’aplica la fórmula de viure bé… Ja m’ho portaran. Al cap i a la fi, quan no vull cuinar o tinc un antull, hi ha missatgers gastronòmics de Glovo o “pizzers”. Com ens hem tornat i capgirat amb les facilitats i la immediatesa telemàtica associada a Internet!
De segur que, en aquest punt, hi ha cert bri d’orgull xulesc. En el sentit que tot es pot comprar amb diners. Tot? Entre altres coses, la pluja no. La felicitat, tampoc. A la nostra infantesa, teníem ben poques joguines. No hi havia comerços de menjar ràpid… És clar que ens ho passàvem pipa, a la nostra manera i sense dir ni piu. El progrés desbocat i no-solidari ha fet pujar el nombre de pidolaires i dels qui regiren contenidors de les escombraries. Hem parit el terme dels qui són en risc d’exclusió social. Hem après a emprar la tàctica dels ulls clucs a la misèria. El col·lectiu cada cop més nodrit d’aquest sector gairebé no gosa fer-se visible i parar la mà. Ens netegem la consciència creient que l’atenció pertany al poder públic. “My god!”
