Joan Boldú
Són molts avui els problemes dels quals permanentment es parla a través de les autoritats públiques i dels mitjans d’informació.
I també a Internet, amb el suport de tota una sèrie de distopies, i s’aconsegueix que la por formi part de les nostres vides –no deixant-nos veure-hi clar– i que augmenti entre els ciutadans el conformisme i, el que és pitjor, el fatalisme, la creença que els problemes són irresolubles. L’IEC defineix la por com “el torbament de l’ànim en presència d’un perill real o imaginari.” En efecte, l’aparició d’un perill -quelcom que pot causar-nos un mal- genera, entre d’altres, la resposta emocional de la por.
Martha Nussbaum (“Les emocions polítiques: Per què l’amor és important per a la justícia?”) escriu sobre diferents orígens de les pors col·lectives. Des de l’antiguitat la por motivà que els homes cerquessin llocs ben protegits a l’hora de fundar les ciutats. Avui també a les nostres ciutats s’aixequen murs per a defensar-nos de suposats perills. Uns murs són immaterials, com els prejudicis; altres són físics, com barris i urbanitzacions ben tancades que disposen de vigilants armats (?), càmeres de vídeo, circuits de TV, alarmes de seguretat. Aquests murs assenyalen la por nascuda de la pobresa, la marginalitat, la violència al carrer. Segons Zygmunt Bauman (“Confiança i temor a la ciutat. Viure amb estrangers”), aquestes àrees residencials permanentment vigilades són el reflex dels guetos on han estat abocats els desclassats, els immigrants, els desheretats de la terra. Unes altres pors són generades en veure com a perilloses certes minories, com els immigrants, els homosexuals, els diferents, etc. Mirar certes minories com una amenaça causa por, la conseqüència de la qual serà l’odi i, posteriorment, l’exclusió dels diferents. Altres esdeveniments com les crisis -fets problemàtics considerats perillosos perquè ens poden fer mal- produeixen por als ciutadans: guerres, sequeres, epidèmies, terrorisme, futur incert, inseguretat, incertesa, canvi climàtic, fam, pandèmies, amenaces econòmiques, migratòries, tecnològiques, atur, precarietat, violència, inflació, terratrèmols, inundacions, erupcions volcàniques, huracans, etc. És obvi, però, que la majoria dels factors generadors de pors no són naturals, sinó construïts voluntàriament i interessada pels éssers humans. Al llarg de la història, les pors col·lectives han estat utilitzades pels diferents poders com una arma, com una eina estratègica per a sotmetre els individus. Certament, la por és molt útil per als qui se’n beneficien, els teixidors de pors col·lectives: l’Estat, governs, partits polítics, poders econòmics… L’incert avui i el fosc demà, temps marcats per la complexitat i els canvis ràpids, empenyen els ciutadans, moguts per la por, a exigir ordre, seguretat i benestar.
Aquest context, ple de foscor, és un camp ben propici per usar la por com una eina política per a l’acumulació de beneficis, per al control social, o, com fan les extremes dretes, per transformar-se en uns mitjans reproductors de pors col·lectives i prometedors d’ordre, seguretat, protecció i benestar. És cert que les pors col·lectives no neixen del no-res, ja que els problemes cohabiten entre nosaltres.
Ara bé, el que s’esdevé és que aquests demagogs, aquests populistes s’aprofiten de la problemàtica situació i atien les emocions i passions més primàries de l’electorat per tal d’assolir els seus particulars interessos mitjançant la conquesta del poder.
Aquesta por, que beneficia uns pocs i perjudica la majoria, és un obstacle que impedeix l’assentament de la justícia, la igualtat, i l’equitat amb la finalitat de mantenir el “statu quo”. L’ús de la por per part de certes elits pot romandre durant un cert temps. Tanmateix, arriba un moment en què els ciutadans prenen consciència del seu conformisme, de la seva submissió, de la seva servitud voluntària, es rebel·len i rebutgen continuar vivint sota el jou de la por.
La història de les societats humanes ho certifica.
