Salvador Cardús i Ros
Les mancances en el manteniment de la ciutat en són moltes. Una de les més greus –i cares de resoldre– és la de l’asfaltatge dels carrers i l’estat de moltes voreres. No sé si els serveis municipals ho tenen estudiat i n’han avaluat els costos.
No sé, tampoc, si hi ha un pla ordenat i sistemàtic per tornar a tenir els carrers transitables en un termini raonable, i si s’espera a fer-ho poc abans de les eleccions. Però l’estat actual és veritablement lamentable. Crec que no exagero i que els fets parlen per ells mateixos.
Però si això és cert, i tot i que els ciutadans ho vivim amb prou resignació, el que llavors és grotesc és que l’Ajuntament es dediqui a pintar el terra, com ha dit l’alcalde Ballart, “per donar vida als carrers”. Efectivament, i tot i que la iniciativa s’ha limitat a vivificar els carrers de Sant Valentí i de Montserrat –els altres carrers, doncs, continuaran igual de morts–, hom ha pintat a terra amb lletres blanques i sobre un fons vermell les brillants frases: “Patatim, patatam” i “Bla, bla, bla”. També, segons l’alcalde, es tracta de fer reflexionar sobre com tenim dissenyat l’espai públic i els usos que en fem. No s’hi ha posat pas per poc!
Les preguntes que se m’ocorren en són moltes. Primera: d’on surt aquest estirabot? És d’alguna àrea del mateix Ajuntament, d’algun dels seus funcionaris i tècnics? O, com tantes vegades, és d’algun “creador” de projectes que els ha venut la moto? I, en aquest segon cas, hi ha més ajuntaments que estiguin donant vida als carrers i proposant reflexions sobre l’espai públic així? Segona pregunta: els veïns dels carrers Montserrat i Sant Valentí –i els que hi passen– ja ho fan més alegrament, hi ha més vida en aquests carrers, ha millorat el seu benestar? Tercera pregunta: m’imagino que el cost és insignificant al costat del d’asfaltar els carrers, però quant ha costat la iniciativa entre pagar la idea, la pintura i la mà d’obra? Se’n farà un manteniment quan la vida dels carrers es vagi esborrant i la reflexió es despinti? Quarta: es pensa democratitzar l’ocurrència estenent-la al conjunt de la ciutat, i en quin termini? I cinquena: aquesta proposta de reflexió tan profunda –el “bla, bla, bla” i “patatim, patatam”– té a veure amb la moda actual d’allò que, ampul·losament, en diuen l’urbanisme tàctic?
De cap manera no vull exagerar la importància de la broma que ara comento. Ni per transcendència cívica ni per pressupost no s’ho val. Em preocupa més la facilitat amb què les autoritats municipals es deixen engalipar amb aquesta mena de ximpleries –com la que comentava fa uns quinze dies de la campanya amb els contenidors grocs–, i que al costat de les qüestions greus que hi ha pendents de resoldre transmeten una imatge de frivolitat que no crec que els afavoreixi gens. Si més no, a alguns ens fa angúnia aquesta política d’aparador, que en el cas de l’alcalde Ballart potser hauríem de dir política de cafeteria i restaurant, per la fal·lera de fer-nos saber on esmorza, dina i compra les pizzes.
És possible que amb aquesta mena d’ocurrències, relativament barates, es pensi que s’aconsegueix notorietat mediàtica, i així van preparant la propera campanya electoral. El problema és si l’ocurrència, quan tens els carrers fets un desastre, no acaba sent viscuda com un escarni.
