Sonsoles Ventalló
Que difícil és el mes de setembre per a les mares separades que tenen fills i un pare que no contribueix en les càrregues familiars, sigui perquè no paga la pensió d’aliments, o sigui perquè tenint la custòdia compartida no paga res.
Mares treballadores que tenen una llarga jornada laboral, mares que tenen cura dels seus fills, els cuiden, els eduquen, els ajuden amb els deures, els porten al metge, van a les reunions escolars, els acompanyen a les activitats extraescolars, i mares que han de portar minuciosament la comptabilitat familiar i a més a més es veuen obligades a recórrer a la justícia i haver de pagar un advocat perquè lluiti perquè els seus fills puguin tenir cobertes les necessitats bàsiques i després d’un procés judicial desgastant, llarg i costós, potser es troben que el pare dels seus fills, tot i que viu molt bé, és insolvent.
O potser depèn de l’advocat, si és mediador, intentarà iniciar un procés de mediació perquè creu en el diàleg i que les parts poden resoldre aquell conflicte a través del diàleg, però no ens enganyem. En casos concrets, hi ha un tipus de persones que prefereixen un conflicte etern, sort que no són la majoria.
En el nostre ofici ens trobem diàriament amb injustícies, però aquestes són de les que més impotència generen. El fet que un progenitor no pagui la manutenció dels seus fills perjudica no només els fills, també perjudica la mare, és un abús. Vulnera no només la seva capacitat per sortir de l’espai d’abús, sinó també la seva llibertat i el benestar dels seus fills, generant danys col·laterals. És un tipus de violència: violència econòmica.
La violència econòmica és un tipus de violència que pateixen les dones i la majoria de vegades queda amagada com la violència psicològica i com la violència física, moltes vegades queda oculta inclús pels més propers a la víctima.
La forma habitual de la violència econòmica és l’impagament de pensions o, en el cas de custòdia compartida, en què els progenitors han d’assumir a mitges les despeses dels fills i el pare eludeix la seva part de responsabilitat. Però aquesta no és l’única manifestació de violència econòmica, ja que habitualment ja existia durant el matrimoni, per part del control de l’home en l’economia domèstica. Em pregunto moltes vegades: què és el que fa que un home no es faci càrrec dels seus fills? Per què hi ha pares que no paguen l’escola dels seus propis fills? Per què hi ha tantes dones que estan patint per tirar endavant els seus fills? Només em queda una resposta i és que aquesta forma de control econòmic amb què es priva intencionadament els fills genera un gran patiment, dia rere a dia, a les mares. Dones que possiblement volen deixar de ser víctimes, però no poden en veure que elles soles no poden assumir tot el que els seus fills necessiten. Així i tot, són dones valentes, que recorren a la justícia i moltes vegades no poden recuperar els diners davant “la disfressada insolvència” de les seves exparelles, però que fan el que han de fer de la millor manera possible i no deixen de creure en la justícia i encara més en el Justícia Divina i confien en elles mateixes, i tot i que a vegades sembla que s’ofeguin, ressorgeixen fortes, contentes i valentes i és una sort trobar-me amb aquest tipus de clientes, de qui aprenc cada dia.
