Antonio Machado
L’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) treballa amb més de 100 països.
Segons es defineixen ells mateixos, és un fòrum polític global que promou polítiques per a millorar el benestar econòmic i social de les persones a tot el món.
L’evolució demogràfica de la població i l’ampliació de l’esperança de vida de les persones estan sent analitzades per organismes com l’OCDE. Amb una exposició preocupant per a ells mateixos, segons les dades que publiquen, exposen que el 1980, un 20% de la població tenia 65 anys o més. El 2015 aquest comparatiu suposava un 28% de la població de 65 anys o més. I el 2050 estimen que la mitjana global serà del 53%, i que en el cas d’Espanya seria del 76%, del total de població, els de 65 anys o més. Espanya és el segon país amb més esperança de vida del món després del Japó.
Amb aquestes dades sobre la taula, i analitzant el futur a mitjà termini, partint de la base de mantenir el sistema capitalista intacte, s’ha anat dissenyant la manera de transformar el concepte i continguts de les pensions per a la classe obrera, quan passa de ser població activa a passiva.
Els elements portats a la pràctica han sigut bàsics per a dissenyar les reformes de les pensions des del 2011. Basats a abaratir les pensions per a reduir l’import global als PGE, empobrint el pensionista per a forçar-lo a posposar el seu pas a jubilat tant com sigui possible. Per a això s’han ampliat els anys necessaris per a percebre el 100% de la pensió, així com el període d’anys cotitzats per al càlcul de l’import a percebre com a pensió. I postergar l’edat de jubilació com més anys millor, amb el referent que el pas de la jubilació al fèretre no superi entre els 5 i els 10 anys de vida passiva.
El 2009, el govern de José Luis Rodríguez Zapatero ja proposava, per boca d’Elena Salgado, retardar l’edat de jubilació. Així es van signar a la Reforma del 2011 amb les signatures de CCOO i UGT com a garants de la pau social.
Aquestes mesures regressives ja es van establir a l’OCDE, amb el seu president, Ángel Gurría, el 2018 com a objectiu global. Fent una crida pública a una reforma profunda que freni encara més la incorporació de tots aquests ciutadans i ciutadanes que han treballat tota la seva vida per a finançar les pensions amb els seus salaris, mentre que els governants del PP I PSOE ens robaven els milions dels fons de reserva per a les pensions i que, segons càlculs d’experts, superen els 130.000 milions destinats a altres menesters de l’Estat.
Remarquen des de l’OCDE que, a Espanya, la taxa de desocupació s’està reduint, però continua sent el doble que abans de la crisi i amb diferències importants entre els que tenen educació superior (11%) i els que tenen un nivell d’educació baix (26%). La desocupació afecta un 45% dels joves; no obstant això, els treballadors sèniors també tenen dificultats, amb una taxa d’ocupació del 49%.
Ara, l’OCDE fa un pas més contra els pensionistes i manifesta que s’ha de reduir l’esperança de vida de la població passiva, ja que és el col·lectiu de la població que necessita més aportació financera dels fons públics per a la seva atenció sanitària o de dependència. Ja hi ha veus en aquest sentit com Dan Patrich, sotsgovernador de Texas, que diu que “els avis haurien de sacrificar-se per a salvar l’economia i no paralitzar al país nord-americà. Han de morir”. O Cristina Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, que diu: “Els ancians viuen massa i això és un risc per a l’economia global”. També els ministres d’Economia i Finances del Japó, Shinzo Abe i Taro Rostisc, que demanem als ancians que s’afanyin a morir perquè l’estat no hagi de pagar la seva atenció.
El Banc Mundial el 1994 ja va proposar el que ara proposa l’OCDE, que pretén incidir en el mateix missatge. Es tracta que els sectors de la població passiva (els pensionistes) que no puguin pagar-se l’assistència sanitària, a partir d’una certa edat o segons l’estat de la seva malaltia es morin i així reduir l’esperança de vida actual com a mitjà d’estalviar costos públics en sanitat, dependència, etc. Els jubilats són les persones que consumeixen més diners públics en les seves necessitats de supervivència, l’objectiu ha de ser reduir l’esperança de vida. Per a això proposen privatitzar els serveis públics, especialment la sanitat i les pensions. I desincentivar tributàriament aquells productes considerats de primera necessitat retirant-los la consideració social, com són els aliments bàsics, aplicar el copagament a tots els medicaments al voltant del 50% del seu preu de mercat, i altres que faciliten al pensionista pobre tirar endavant, i per a “fotre” tots els pensionistes pensen incrementar l’IRPF, així que l’import net a percebre de la seva pensió serà menor que l’actual.
S’està reduint l’import de les pensions amb les reformes que ja són vigents i van abandonant les necessitats de l’assistència primària i les consultes externes en la sanitat pública, i a això li afegim que els pensionistes tindran dificultats en la seva alimentació i per adquirir els medicaments que necessita aquest 54,7% de població major de 65 anys i amb malalties cròniques. S’assegura totalment la reducció de l’esperança de vida.
Quan es va iniciar el procés “pseudodemocràtic” actual el 1977 l’esperança de vida estava en 74,7 anys, el punt d’inflexió màxima es va donar el 2019 amb 83,58 anys, i ara descendeix el 2020 amb 82,33 anys, i el 2021 ha sigut de 83,06 anys. Aquests dos anys, el decreixement s’ha produït per les víctimes de la Covid. La democràcia va portar l’equitat a la societat del benestar entre les classes socials. La sanitat pública era la millor, i la privada estava per retallar els temps d’espera. Però l’esperança de vida es va homogeneïtzar. A partir d’ara això canviarà cap a pitjor. Ara el sistema capitalista vol tornar-nos als temps on els patrons vivien millor i més temps que els obrers. Ho fan perquè ja no els servim per a res. No som persones per a ells, només som part de la seva organització productiva, igual que les màquines, i com tal cal portar-les a la deixalleria.
Simplement, volen continuar sent més rics, més sans, i a més poder disposar dels recursos públics per als seus interessos empresarials. En l’àmbit europeu, volen el mateix, estan reduint les pensions i ara volen decidir ells quan hem de morir-nos. Aquesta és la trista realitat que s’està conformant. I el pitjor d’això és que els sindicats majoritaris ja han signat part d’aquesta cruel realitat. També signaran la planificació del final de la nostra existència?
