Miquel À. Luque, cap de redacció del Diari de Terrasa
He viscut una gran part de la meva vida al costat d’una riera. La del Palau. Soc de Can Boada i ho dic amb l’orgull que suposa ser d’aquest barri terrassenc.
Però això és una altra història. Els que hem residit en aquest barri molts anys hem vist sempre una gran rasa a terra que ens impedia la connexió amb la resta de la ciutat. La riera del Palau és imponent a l’altura de Can Boada. Els veïns només poden superar-la mitjançant a tres ponts i un quart a tocar amb el barri veí de Poble Nou-Zona Esportiva.
Quan érem adolescents, rèiem sovint d’un amic perquè no sortia mai del barri. Li dèiem que els seus pares no el deixaven travessar la frontera. És així com sempre hem percebut la riera. Era aquell impediment que provocava que casa nostra – i de retruc, la nostra vida– estigués aïllada i al marge de la resta del municipi. A l’hora de la veritat, però, una vegada traspassat el pont, en poc més de quinze minuts caminant s’arriba al centre de Terrassa. L’aïllament del barri tenia connotacions negatives pel que implica l’abandonament i la marginalitat. Però també en té de positives: la tranquil·litat i la llunyania del trànsit. Això sí, fins que van construir el Quart Cinturó.
Els residents de Can Boada veuen cada dia la riera. Sovint, quan travessava un dels ponts sempre em quedava i descobria alguna cosa nova. Hi ha un d’ells que només és per a vianants i quan era petit si corria, saltava o feia vent, es movia. Fins i tot, recordo vagament haver-hi baixat en una excursió entremaliada. Evidentment, no tenia el permís dels pares, perquè això era el que fèiem els infants dels anys 80.
Per aquesta experiència he defensat sempre el cobriment de les rieres. Per a mi, era una obra lògica. La meva infantesa i joventut havia estat marcada per aquesta ferida oberta a terra. La meva teoria es basava en com havia canviat el passeig del Vint-i-dos de Juliol. Sempre em va meravellar com havia canviat aquesta via després del soterrament de la Renfe. En els records sempre quedarà la via fent també de frontera de barris i amb una sensació de grisor amb les fàbriques buides després de la crisi del tèxtil. I com era de complicar travessar a banda i banda del passeig. El soterrament va revifar aquest sector.
Amb aquest exemple al cap m’imaginava una rambla en el lloc on hi havia la riera del Palau. Amb un passeig amb arbres, zones per anar en bicicleta, parcs infantils… En la meva ingenuïtat pensava que l’obra canviaria l’ecosistema de Can Boada, que incrementaria el seu valor exponencialment.
Per tot plegat, quan l’Ajuntament feia una proposta per cobrir les rieres em semblava del més encertat. Després, però, la realitat era que el projecte quedava al calaix.
No seria just, però, no explicar que uns dels records que tinc de la meva infantesa és la d’un setembre molt plujós. Tan abundants van ser les tempestes que van haver de sortir de l’escola Marià Galí pel risc que s’inundés. Vam passar aquells dies tancats a casa, veient per la finestra com l’aigua baixava violentament de la muntanya i omplia tots els carrers del barri. També recordo la por en la mirada dels meus pares. Aquesta mirada encara la tenen molts terrassencs quan plou molt. I és que el record de la riuada de 1962 encara està molt present, tot i que ja han passat 60 anys de la tragèdia. Les converses que hem tingut tots amb les persones que van viure aquells moments fan que trepitgem de peus a terra.
Per tant, malgrat els meus desitjos sobre el cobriment de les rieres, que segurament que seran compartits per molts terrassencs, és una actuació gens fàcil d’executar. L’elevat cost i la incertesa del canvi climàtic compliquen encara més el projecte. I no volem que es repeteixin uns fets com aquells.
