Josefina Caminal i Homar, professora de Bioètica
A totes les persones ens toca estar malaltes un dia o un altre i, malauradament, algunes ho estan de manera crònica i de per vida. Jo aquesta setmana passada he tingut un procés infecciós agut d’una certa gravetat.
L’atenció sanitària que he rebut dels diferents nivells assistencials del Consorci Sanitari de Terrassa han fet possible que una setmana després de començar els símptomes em trobi molt millor i el procés clínic estigui sota control.
En primer lloc, doncs, vull agrair l’atenció sanitària rebuda per part de tots i cadascun dels professionals del Consorci Sanitari de Terrassa. Començo pels professionals del CAP de Sant Llàtzer que van fer el diagnòstic precoç i em van derivar a l’Hospital de Terrassa. Segueixo pel Servei d’Urgències de l’hospital, on van confirmar el diagnòstic i van prescriure el tractament; diagnòstic que va comptar amb el suport d’una prova complementària que em va ser practicada breument. A l’hospital em van oferir la possibilitat de quedar-me hospitalitzada al centre o de seguir el que en diuen l’hospitalització a domicili, i vaig optar per aquesta segona alternativa. L’atenció del servei a domicili va ser diària i molt accessible, de manera que em vaig sentir segura i ben cuidada en tot moment.
Al marge de l’atenció clínica, mèdica i d’infermeria, amb els bons resultats de salut que se n’han derivat, vull ressaltar les qualitats humanes de les persones que m’han atès: properes, comprensives, delicades, compassives… un seguit de virtuts que han motivat que em decideixi a escriure aquest article d’opinió per reflexionar sobre el sistema sanitari i la provisió de cures.
Com he dit al començament, totes les persones patim una o més malalties al llarg de la vida que requereixen tenir-ne cura amb l’ajuda dels altres, és el que anomenen una dependència transitòria. Altres persones tenen malalties i/o discapacitats que les fan dependents dels altres de per vida. En ambdós casos, es posa en evidència la vulnerabilitat de l’ésser humà i la dependència dels altres per poder sobreviure. Així doncs, totes les persones estem potencialment exposades a patir una discapacitat extrema i és possible que tard o d’hora necessitem algú que sigui un segon jo i que parli en nom nostre. Segons MacIntyre, vulnerabilitat i dependència són l’expressió de l’impacte de la condició biològica de l’ésser humà en el tracte i el reconeixement de l’altre i han suposat un pas endavant en la recerca de l’ètica moderna. De manera que aquestes dues característiques que ens constitueixen essencialment com a humans suposen una manera d’estar al món i requereixen el cultiu de certes virtuts que permetin la supervivència del grup humà. Aquesta noció de dependència l’hem d’analitzar a la llum de la diversitat funcional, la construcció normativa de la salut i la malaltia i la perspectiva de les cures. Aquesta és la proposta que fa Maria Teresa Martín Palomo, en el sentit que hem d’anar cap a un model de ciutadania que incorpori la interdependència i la fragilitat i la vulnerabilitat de les persones.
En el marc de la provisió de cures, tindrem en compte les cures formals i les informals. El paper que representen i ocupen les famílies, els amics, les persones veïnes és rellevant si volem avançar en un model interdependent de cures integratives.
Disposar d’una xarxa social que ens cuidi quan estem malalts, i tot sembla que s’ensorri, disposar d’un sistema públic que dugui a terme la part més tècnica i professional de les cures són la garantia d’un estat del benestar. Des d’aquest espai, i des de l’experiència com a persona malalta i l’experiència com a docent en matèria de salut, insto els responsables polítics a treballar i destinar recursos que facin possible que totes les persones rebin una atenció de qualitat.
