Opinió

Els miracles no existeixen

Xavier Roca, director de l’Eseiaat de la UPC

Un matí qualsevol de la teva vida, t’aixeques i decideixes que et cal un canvi i que t’has de posar en forma.

L’exercici diari, una bona alimentació i algunes variacions en el que és quotidià aniran transformant a poc a poc el teu organisme de manera que, al cap d’un temps, un bon dia, algú se sorprèn del teu nou aspecte, d’altres ressalten la teva bona presència i, fins i tot, destaquen l’optimisme amb què ara encares la vida.

Davant el suposat miracle, hi haurà qui et pregunti sobre el secret de la transformació de la teva persona. Quan li diguis que els miracles no existeixen, t’ho tornarà a preguntar. Aleshores, tu respondràs dient que tot va ser possible gràcies a la presa de decisions. És possible que segueixi sense entendre res. Alçarà la cella i repreguntarà amb la mirada. El millor en aquests casos és parlar clar, explicar que no canvia res si no som capaços no només de prendre decisions, sinó de dur-les a terme, d’executar-les, de mirar-nos a nosaltres mateixos, imaginar com volem ser sense deixar de ser qui som, i fer que les coses passin, decididament, convençuts que orientem les nostres accions i l’estratègia de les nostres vides cap a un horitzó millor.

Cal explicar que és importantíssim actuar en conseqüència amb la decisió presa, perquè t’hi jugues la teva autoestima, el teu futur i la teva credibilitat. Però, sobretot, hem de tenir en compte dues qüestions fonamentals: no ens podem transformar sols, perquè necessitem la complicitat dels nostres, la suma de talents, d’una moral col·lectiva alta. I la segona, no menys important: necessitem ser conscients que Roma no es va fer en mitja hora i que l’esforç que hem d’invertir ha de ser constant en el temps, perquè probablement sorgiran contratemps i dificultats, així com impaciència per la manca de resultats. Però si creiem en allò que fem, si perseverem, si ens sentim acompanyats, finalment un dia ens veurem a nosaltres mateixos al mirall i, satisfets, sortirem al carrer i davant la sorpresa dels altres, els explicarem que sí, que som nosaltres, els mateixos de fa temps, però millorats gràcies a les nostres decisions, que els miracles no existeixen.

A hores d’ara, algú podrà pensar que servidor, el director de l’Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de la UPC a Terrassa (ESEIAAT) ha canviat de feina, o té pluriocupació i ara es dedica al “coaching”. Res més lluny de la realitat. El que pretenc és explicar de manera resumida la nostra experiència com a centre de formació superior en els darrers deu anys.

Perquè la nostra escola, gràcies a decisions col·lectives dutes a terme i executades per universitaris valents i audaços, ha experimentat una transformació exemplar que crec que tinc el deure de fer valdre. I és que gràcies a l’afany transformador, a la perseverança, a la resiliència, al talent col·lectiu, a la visió a llarg termini i a l’esforç de la comunitat universitària de la UPC a Terrassa, la nostra escola d’enginyeria s’ha convertit en un centre de formació d’enginyers i enginyeres de primera opció i en focus d’interès tant del país com del teixit industrial i empresarial.

És a dir, la formació superior d’enginyers i enginyeres a Terrassa ha deixat de ser el pla B de la formació en enginyeria a Catalunya. La nostra dieta? El nostre pla de “fitness”? La reestructuració, les dimensions i la musculatura que hem aconseguit a conseqüència de la fusió de les dues antigues escoles; l’excel·lència i el compromís del nostre claustre, que ja compta amb tretze premis a la innovació i a la qualitat docent; la potenciació del talent entre el nostre alumnat, que genera sinergies entre branques de l’enginyeria amb una competitivitat sana i constructiva; un cens estudiantil en què es compten els millors estudiants de tecnologia de Catalunya; un equip d’administració i serveis envejable, que posa en marxa projectes pioners i innovadors al panorama universitari; la inversió estratègica en infraestructures i instal·lacions capdavanteres, tant per a la docència com l’R+D; una comunicació i una política de captació d’estudis i de relacions públiques proactiva, que mostra les nostres millors virtuts i els grans resultats de la nostra missió, i, finalment, i no per això menys important, l’aposta decidida pel territori, per conèixer a fons els nostres “stakeholders”, els nostres aliats naturals i els destinataris tant del talent que forgem com de la nostra innovació tecnològica. Un pla com aquest ni es posa en marxa en un sol dia, ni és unipersonal, ni genera resultats en una setmana, ni en un mes, ni en un any.

Aproximadament una dècada després comencem a recollir els fruits. Som els mateixos, però millorats. Ens hem posat en forma. Hem estat capaços de trencar el mur de vidre que hi ha entre la “Gran Barcelona” i les seves corones metropolitanes, i hem aconseguit col·locar la ciutat de Terrassa i el Gran Vallès al mapa universitari català de la formació en enginyeria.

Ara toca continuar, engegar un procés de millora contínua, perquè, efectivament, els qui fem ciència i enginyeria sabem que les varetes màgiques i els miracles no existeixen.

To Top