Josep Ballbè i Urrit
Aquest diumenge toca. Hem d’anar al llatí per trobar l’origen etimològic del mot.
Allí se’ns diu que deriva de “días, dyadis” (unió de dues coses). El més fàcil, per part meva, seria apel·lar a l’exaltació política en bastir aquesta columna. No és, però, el meu estil ni la meva manera de fer. A més, dic -de bell nou- que mai no he entès el sentit de festejar la derrota del 1714 davant les tropes borbòniques. És masoquista. La primera de totes -organitzada pel Centre Català -es remunta al 1886. Després, en constituir-se el Parlament de Catalunya (1980), s’acordà la seva institucionalització.
Al meu entendre, hauria de reunir gent, actes jolius i reivindicatius, discursos allunyats del politiqueig, concerts i altres actes culturals. L’amarada “rara” dels 10 darrers anys potser ha fet més mal que bé. Hi ha dirigents que han pretès capitalitzar i monopolitzar aquest ambient festiu envers rivets de confrontació, exigència cridanera i divisió del poble. En fer aquesta afirmació, no penso -ni em decanto, de bon tros- cap a postures esbiaixades, malaltisses i retrògrades de la dreta política capciosa.
Tampoc no em quadra gens el nostre himne nacional (“Els Segadors”). Som l’únic país del món amb un símbol com aquest compost en tonalitat menor (de tristor). Repeteixo un cop més –i en van molts– que l’elecció de la classe política catalana (fa 29 anys) fou totalment desencertada. Quedava molt millor l’ampul·lositat, el text i la fondària del “Cant de la senyera”. Les raons són prou òbvies.
Reprenent l’etimologia de “diada”, el sociòleg Alemany Georg Simmel el veu com a conjunt d’una parella d’amics o amants. Àdhuc retrata simbiosi entre una mare i el seu nadó, des que l’ha concebut.
Quin seria, doncs, el parell d’elements que validarien aquesta tesi? La imaginació de cadascú és ben lliure… I somiar és de franc. La semiòtica i la visió onírica de la realitat ens dona dret –a tots– a esperar i desitjar un món millor. Des d’aquest principi, enterbolir la qüestió i avantposar o barrejar-hi altres factors no fa per remar.
Sense voler imposar teoria personal, fusionaria el lligam com a poble i la defensa dels fets identitaris que ens defineixen com a tal (llengua, cultura, territori, educació i sentit solidari). Respectant altres opcions, algú em titllarà de diplomàtic i hauré d’assumir-ho. En tot cas, em sento tant o més català que tots els qui cerquen el nostre progrés. Ara, ho deixo ací, desitjant una bona diada a tots.
Visca Catalunya!
