Salvador Cardús i Ros
Trobo que la notícia de dijous passat, al Diari de Terrassa, sobre la pintura de Joaquim Torres-García que la família Carreras acaba de cedir temporalment a l’Ajuntament de Terrassa per fer-la conèixer a la ciutat és realment memorable.
Ho és, primer, pel mateix fet d’haver-se fet públic aquest descobriment d’una al·legoria de la ciutat de principis de segle XX –la pintura és del 1916–, on es representen els edificis patrimonials de les Esglésies de Sant Pere al costat de les naus del Vapor Aymerich, Amat i Jover, del 1908, i que llavors era expressió de la força industrial de la ciutat. La idea central –simbolitzada amb unes balances– és la de l’equilibri entre el món agrícola, l’industrial i el comercial, entre el passat i el present, entre l’urbanisme i el paisatge.
El segon fet memorable que ens aporta la pintura de Torres-Garcia és el de les circumstàncies en què va ser pintada i la seva destinació. D’una banda, Torres-Garcia s’havia ofert a decorar el Grup Escolar Torrella, i aquest quadre era part del projecte.
Ara no tan sols no hi ha aquell possible mural, sinó que no conservem ni el bell edifici escolar que, avui dia, seria objecte de peregrinació turística preferent. Però, com que no va ser acollit el projecte –no sé si algun historiador ho ha investigat i ens en podria explicar les circumstàncies–, Torres-Garcia el va regalar al seu amic, el poeta Salvat-Papasseit. És a dir, la pintura ens recorda que a Terrassa hi vam tenir, al sanatori antituberculós de Torrebonica, Joan Salvat-Papasseit i que havia visitat –potser en més d’una ocasió– el seu amic pintor a Mon Repòs, on residia. Se sap si Salvat-Papasseit havia tingut una relació més intensa amb la ciutat? Havia anat alguna vegada a les tertúlies del Gremi d’Artistes, on assistia de tant en tant Torres-Garcia, com explica Paulina Pi de la Serra a “L’ambient cultural a Terrassa 1877-1977”, el sisè volum d’aquella excel·lent col·lecció de llibres impulsada per Francesc Torrella i Niubó i patrocinada per la Caixa d’Estalvis de Terrassa.
I, encara, cal considerar com a memorable la història del descobriment de la pintura, adquirit fa quaranta anys a Barcelona en un mercat d’antiguitats, i que ha passat per tota mena de vicissituds fins a poder-ne certificar l’autoria i les circumstàncies d’aquell obsequi a Salvat-Papasseit. Esperarem amb ànsia l’edició del llibre que preparen Joan i Xavier Carreras sobre la relació d’amistat entre el poeta i el pintor, de quan Terrassa era la “nova Atenes”, aquella ciutat que, al costat del floriment industrial –i potser per això mateix–, era un bullidor cultural: artístic, pedagògic i intel·lectual, admirat per tot el país. I aquesta és la qüestió que em planteja el coneixement de la pintura de Torras-Garcia i la seva al·legoria de la ciutat. Si ara Torres-Garcia volgués pintar una al·legoria de la Terrassa actual, què hi representaria? La idea de l’equilibri continuaria sent el motiu central? Si fes una proposta per decorar una escola, seria acceptada aquesta forta presència de l’activitat econòmica i comercial? Què s’ha fet de l’ambient cultural a Terrassa que descriu Paulina Pi de la Serra, i què s’ha fet de la prosperitat econòmica de la ciutat que l’alimentava?
