Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Si agafem el diccionari de la llengua catalana i cerquem la definició de “viure”, obtindrem com a resultat les següents definicions: tenir vida; passar la vida de tal o tal manera; adaptar-se als usos del món, manegar-se en
la vida; residir, estar-se, etc.
I és ben cert que des d’una perspectiva biològica el fet de viure s’ajusta únicament a tenir vida, respirar i estar viu. També el diccionari ens obre la porta a entendre el viure de les persones com un procés d’adaptació a les circumstàncies (als usos del món, a manegar-se en la vida), i això és el que els darrers anys ha intentat treballar i demostrar la ciència (neurociències). Viure no és només estar present i sí que té molt a veure amb una actitud. Viure, necessàriament, jo encara diria més, obligatòriament, ens imposa a encarar les coses amb una disposició oberta, resilient, d’acceptació ferma de tot el que ens arriba. Totes les experiències, àdhuc les dolentes, conformen el nostre tapís de viure. Segur que viure sempre des de l’excel·lència i l’èxit seria avorrit, anodí, insuportable. Cada dia tenir-ho tot solucionat ens portaria a la desídia i la disfòria.
Viure és aquella actitud permanent d’omplir la nostra vida d’esdeveniments i emocions davant l’entorn que ens envolta. Obrir-nos de manera salvatge a gastar el nostre temps en situacions, relacions i vivències que ens facin recórrer tota la paleta d’emotivitat que gestiona la nostra amígdala. Viure l’alegria com quelcom que ens puja als altars, però també encaixar la tristesa com quelcom profund, necessari i electritzant. Tot i que pugui semblar contradictori, la tristesa ens aporta vida, moviment químic i cel·lular, i ben enfocada ens fa viure el nostre camí amb determinació, fortalesa i valentia. Viure, conèixer i sentir la tristesa ens fa més potents com a persones i aquesta potència ens aporta els estats d’ànim adients per fer de la tristesa una aliada i no pas un enemic. De vegades, és cert que tot plegat ens demana allunyar-nos o amagar-nos del món. De vegades, les lluites que hem de lidiar són carregoses i paralitzadores, però sabem que les emocions per elles mateixes no són ni bones ni dolentes i és per això que farem que la nostra tristesa sigui viscuda des de la benvinguda que li oferim perquè ens acompanyi a fer-nos millors subjectes, més preparats, més valuosos i, sobretot, més vius.
Soichiro Honda (fundador de la marca automotriu que porta el seu nom), provinent d’una família humil, sempre explica que després del rebuig laboral a les oficines de Toyota com a enginyer amb idees innovadores, va acomiadar-se amb un somriure i agraïment del seu entrevistador i va convertir la tristesa inicial per no se acceptat en un punt de reflexió i també de partida. “Soc un bon enginyer i soc creatiu i treballador”, això és el que sempre es repetia. El final de la història no cal que l’expliquem, perquè tots el coneixem.
Viure és l’actitud d’omplir la vida amb coses bones i també dolentes, amb coses extraordinàries i també dramàtiques, de vegades, molt dramàtiques. Tot suma i ha de sumar sempre en positiu, amb intencions de créixer i mirar sempre endavant. Quan mirem enrere, tenim més probabilitats d’ensopegar i, a més, ens perdem tot el que queda per arribar, de cara, frontalment, amb actitud alegre i ufanosa.
