Josep Ballbè i Urrit
“Sense pressa, però sense descans”, deia Goethe. En to sorneguer, ric en recordar el “sin prisas, pero sin pausas” del dictador Franco.
A la tardor de la vida, m’adono –potser massa tard– que sovint he anat accelerat. Ben segur que amb “a poc a poc i bona lletra” sempre arribaria a gaudir del benefici de la pausa. És una gran virtut assaborir el gust de les coses cuites a foc lent. “No per molt matinejar amaneix més prest el dia”. Perquè si no sospesem bé els pros i els contres, podem perdre bous i esquelles. Al cap i a la fi, “per fer tard, no cal córrer”. Heus ací, fins ara, un petit estol d’adagis que il·lustren l’essència nuclear del meu pensament sobre la qüestió.
La millor publicitat d’un professional la genera boca-orella. Més que no pas el pagament d’anuncis a mitjans o xarxes socials. Així, una tasca es pot dur a terme amb criteri barroer, destraler, potiner o llanut si es va a tota pipa. Els detalls d’un bon acabat esdevenen la cirereta del pastís. Pensant en un exemple prou senzill, recordo les proves del permís de la DGT o les oposicions a un contracte de treball. Malgrat que se’ns atorgui un “timing” d’examen, convé no córrer per a acabar el primer. Si fos així, no està de més repassar de bell nou les respostes. S’és a temps d’arranjar llorigons o interpretacions desajustades.
Córrer es contrasta i associa amb l’ansietat: una inquietud molesta que neix de pensaments malsans d’una possible amenaça a l’esdevenidor. Aquest neguit fins i tot ens pot afectar negativament la salut, treure’ns hores de descans i privar-nos de moments relaxats i de gaudi. La pressa sol arribar a ser una cursa contra el cronòmetre que sempre es perd.
Una societat atrafegada com la nostra no ens deixa veure que ens submergeix en una espiral caòtica i boja. En la mesura que siguem capaços de valorar el rol vital de les nostres vivències, prendrem més consciència de l’entorn immediat i del què i com ens convé realment.
Si ens acostumem a viure “programats” amb el botó d’un pilot automàtic, se’ns presenta l’oportunitat i la necessitat de canviar. Tampoc no parlo de fer “tabula rasa” de tot. Tanmateix, és evident que podem aplicar un nou enfocament pel que fa a vivències prioritàries. En un altre sentit, establiria fins i tot certa semblança entre temps i diners. La relativitat d’ambdós valors ha de sacsejar-nos la ment. Llavors, la pregunta brolla tota sola: com pretenc, ja, revisar el dia a dia?
