Joan Boldú
Tenim set de coneixement. La seva recerca és una característica de la naturalesa humana.
Tanmateix, sovint s’opta per romandre en la ignorància sobre molts assumptes, posant-se un vel, que proporciona tranquil·litat, davant de les preocupacions i problemes. La finitud de la vida és un estat ple de necessitats, molèsties, sofriments, desgràcies, pors, guerres, pèrdues… Viure és un procés dialèctic, de tensions entre diferents experiències: el dolor i el plaer, la pena i el goig, la tristesa i l’alegria, l’optimisme i el pessimisme, la salut i la malaltia, la feblesa i la fortalesa… Totes aquestes experiències conviuen en un difícil equilibri compensatori.
Les notícies i informacions que rebem a través dels mitjans de comunicació són negatives. Per això no es vol saber res d’aquesta inquietant realitat; el seu coneixement incomoda. Sembla que la ignorància es relacioni amb la felicitat i el coneixement amb la insatisfacció. En aquest sentit, el filòsof John Stuart Mill es preguntà per què els humans s’entossudeixen a perseguir el coneixement, quan sabem que no ens fa feliços. Ara bé, afirmà que és millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet; és millor ser un Sòcrates insatisfet que un neci satisfet.
És evident que la ignorància i la manca de reflexió ajuden a no tenir consciència de la cruesa de l’existència. Pensem en la infància, l’edat de la innocència. L’infant no s’adona de la crua realitat, viu feliç en el seu món, però a mesura que va creixent aprèn que la vida no és tan meravellosa, que els problemes, les injustícies, les malalties, les guerres, etc. ens mostren l’entorn hostil de l’existència, la dificultat d’exercir l’ofici de viure. No, no es vol saber res, si no és entreteniment. Es vol tapar el buit de l’existència a base de distraccions.
El món real és substituït pel món tecnològic centrat en els entreteniments: pensar poc, jugar molt. La virtualitat s’imposa: connexió permanent davant de la vida. En aquest sentit, afirma la filòsofa Edith Hall en una entrevista que les xarxes socials són avui l’opi del poble. En efecte, així com l’opi és una substància narcòtica que té l’efecte analgèsic i tranquil·litzant, que limita el pensament, obnubila la visió i impedeix l’acarament amb la realitat, així també les xarxes socials tenen l’efecte d’endormiscar, d’ensopir, de viure en una realitat paral·lela/il·lusòria convertint-se en el modern opi de la societat digital. Tots aquests senyals que manifesta el món virtual feren que Noah Harari a “Homo deus: breve història del mañana” conjecturés que el predomini de l’algoritme i la intel·ligència artificial empenyeran els éssers humans a perllongades immersions en realitats virtuals. Sembla que el progrés tecnològic va cap a aquesta direcció.
Actualment, es parla molt del “metavers”, concepte creat per Neal Stephenson a la novel·la “Snow Crash” (1992): les persones usen avatars digitals de si mateixos en un món virtual, com una forma d’evadir-se d’una realitat distòpica. El llibre inspirà el film del 2018 “Ready Player One”, on les persones s’escapen de la crua realitat per a submergir-se en un món virtual on tot és possible.
Ara bé, el futur conjecturat per Harari em fa recordar, sobretot, el film “Matrix” (1999) dirigit per les germanes Wachowski. El film planteja el problema del coneixement i la felicitat. El Neo, el protagonista, ha d’escollir entre una pastilla blava o una vermella i prendre-se-la. Escollir la blava li permetrà continuar vivint en la realitat virtual de Matrix, mantenir-se com a esclau d’una màquina, malgrat ser feliç. La vermella el desconnectarà de la seva existència simulada de Matrix i coneixerà la veritat esfereïdora: la guerra entre les màquines i la humanitat. Davant de l’aterridor dilema, el Neo escull la pastilla vermella. La seva decisió simbolitza el rebuig a les il·lusions reconfortants i continuar la recerca de la veritat incòmoda.
Com al Neo, ens toca escollir: viure i conèixer la realitat pertorbadora de la societat humana i lluitar per canviar-la o escapar-se vers la il·lusòria virtualitat de la societat digital. Aquesta crítica no va en contra del progrés tecnològic, sinó a favor de gestionar-lo millor.