Josep Ballbè i Urrit
Per a mi, ser solidari equival a ajudar el necessitat, sense esperar res a canvi. L’entenc com a concepte lligat a l’assignatura de la sociologia.
És per això que m’ajudaré amb criteris d’Émile Durkheim: un filòsof francès mort l’any 1917 que es considera un dels pares fundadors d’aquesta matèria (juntament amb Karl Marx i Max Weber).
Paral·lelament, ve referit al lligam entre les persones que conformen una societat, de cara a l’assoliment d’objectius comuns. En definitiva, de més qualitat de vida.
Durkheim va establir diferents esglaons al voltant d’aquest terme. Així, ens parla d’una solidaritat “mecànica”: seria l’existent, primàriament, als països primitius de l’antigor. Allí, gairebé tothom presentava una competència total en la majoria de tasques… Per contra, en la modalitat que anomena “orgànica”, sol haver-hi una especialització personal, que genera una forta interdependència entre els membres d’un grup. En aquest cas, tothom depèn de tothom… De cara a la supervivència personal, un nucli bàsic el constitueix la família. En qualsevol cas, cada cop més trobem veus dissonants que qüestionen el model tradicional. Heus ací un punt del qual podríem parlar a bastament, malgrat que avui potser no toca, ni tinc prou espai.
Com a collita pròpia, és ací on introduiria l’esquifit concepte del “propi hortet”. M’estic referint a persones endogàmiques, que mai no projecten la mirada més enllà del metre quadrat que les envolta. Ja no n’estic parlant des d’un perfil religiós, sinó tan sols humà. Estan imbuïdes d’egoisme, fredor i orgull. Ni tan sols arriben a remoure la mateixa consciència davant de la guerra, el problema migratori, la fam del planeta, el sofriment o la manca del més bàsic per a viure. No volen arribar a reconèixer la dissort dels qui han nascut en països del tercer o del quart món. No saben valorar la mateixa sort.
Em rebel·lo contra el passotisme dels qui esdevenen inassequibles al desànim. Viuen enfangats enmig d’un cinisme hipòcrita. A tots, els refrego la ment amb aquest pensament de Durkheim: “No cal dir que un acte concret ofèn la consciència pel fet que sigui criminal. Més aviat, es considera així perquè interpel·la la consciència comuna”.
Evidentment, a hores d’ara, aquesta teoria hauria de sacsejar genuïnament els cervells dels dirigents polítics internacionals.
Sobretot, quan ja hem superat –amb escreix– el mig any del conflicte bèl·lic d’Ucraïna, ordit per una ment tan menyspreable com la de Vladímir Putin. Parlem de solidaritat o de falsa normalitat?
