Salvador Cardús i Ros
Com és habitual a cada principi de curs, els mitjans de comunicació compleixen amb la rutina d’informar sobre què costarà el retorn de la canalla a l’escola.
El Diari de Terrassa ho va fer aquest dimecres passat. És una qüestió rellevant, i més en temps com els actuals en què tots els preus s’apugen. I, en aquest sentit, el titular era precís: “El retorn a l’escola més car dels últims anys”.
Tanmateix, la reflexió sobre el cost del retorn a l’escola té com a mínim dues dimensions. Una, la de l’exigència de la gratuïtat de l’ensenyament obligatori, que com a dret social és de primer ordre. L’altra, la de la importància que donem a l’educació i com valorem el preu d’aquest retorn. Sobre la primera qüestió no en diré gran cosa. Es podria discutir qui s’hauria de fer càrrec del material escolar, sobretot llibres i altres productes de papereria. Hi ha municipis que ho assumeixen, hi ha diferents tipus d’ajuts socials i les mateixes escoles i associacions de pares solen oferir alternatives com la reutilització dels llibres. També es podria discutir sobre la bondat o les males conseqüències de la total gratuïtat d’aquests materials per afavorir l’autoresponsabilitat del seu ús.
Ara m’interessa, però, la segona qüestió com a símptoma de fins a quin punt valorem la importància de l’escolarització. Certament, partim d’un increment generalitzat dels costos. 20 cèntims diaris més per al servei de menjador i monitors (6,18 € o 6,54 € segons si parlem de dues hores o dues i mitja), o d’un 23% d’increment del preu de llapis i llibretes, respecte de fa un any, segons l’INE. En conjunt, ens explicava el Diari de Terrassa, la mitjana d’increment pot ser de 419 € per fill i curs.
Valorar aquesta xifra en termes generals portaria a error. Primer, perquè és resultat d’una enquesta feta a pares i sobre els seus supòsits i no sobre la despesa efectiva. Després, perquè és una xifra mitjana que amaga diferències grans entre uns centres escolars i altres, i entre unes famílies i unes altres. Tampoc no deu comptar serveis optatius com els de menjador i els ajuts que es reben, les extraescolars o les pràctiques alternatives per fer baixar aquesta xifra. I, per no tenir en compte, si és una enquesta estatal, la xifra no té en compte les particularitats del model escolar propi i que a Catalunya el cost de la vida és notablement superior als altres territoris.
Ara bé, per ajudar a valorar el cost d’aquesta tornada a l’escola, penso que hi ha dues coses que hauríem de tenir en compte. D’una banda, el finançament públic per alumne i curs. Què costa que una criatura vagi a escola tot un curs? Què aporten en conjunt les diverses administracions públiques –dels nostres impostos!– per escolaritzar els nostres nens i nenes? És una xifra que hauria de ser pública i de la qual pares i mares, i societat en general, n’hauríem de ser conscients. I ha augmentat gaire aquest curs? D’altra banda, hauríem de reflexionar sobre què significa aquest cost en relació amb altres despeses quotidianes forçoses i voluntàries. Per exemple, què representen 419 € sobre el cost de l’energia que consumirem? O sobre la despesa que farem en telèfon i plataformes de TV que tenim, les de cafeteria o les de lleure… Si partim d’aquells 419 € de l’enquesta, els 1,15 € diaris són molts? Són pocs? Que cadascú ho valori.
