Toni Prunés
Res millor per a aquestes calorades que una bona dutxa de realitat, que et deixi el cos i la ment ben frescs i prests, i no pas abaltits pel termòmetre. Avui us n’ofereixo una: existí l’autor William Shakespeare?
O només fou un àlies? Si el Cid Campeador hagués fet totes les gestes que se li canten, hauria sigut ubic i immortal. Si Winston Churchill hagués dit totes les ocurrències que se li atribueixen, encara ara parlaria. Tanmateix, existí un Cid, i un Churchill; també existí Jean-Baptiste Poquelin, àlies ‘Molière’, i Caterina Albert, àlies ‘Víctor Català’. Ara bé, existí un Shakespeare?
A Anglaterra, bressol de la llibertat de pensament i de la cultura, aquesta és una qüestió centenària, amb notoris seguidors com Mark Twain, Henry James, Sigmund Freud, Charles Dickens, Walt Whitman, Ralph Waldo Emerson, Orson Welles, Charlie Chaplin, Sir John Gielgud, Hugh Trevor-Roper, Sir Derek Jacobi i un llarguíssim etcètera. Fins i tot existeix una societat que es dedica a escatir i a publicar els dubtes que Mr. Shakspere –o Shack-Spere– de Stratford fos William Shakespeare: és la “The Shakespeare Authorship Coalition” i el 2007 aprovà la “Declaració de Dubte Raonable” sobre l’autor (declaració que he traduït al català i poso a disposició de qui li interessi). A hores ara, aquesta societat ja té més de 5.000 membres, d’entre ells més de 1.200 acadèmics d’arreu del món, i més de 800 figures notables del món de les arts.
La qüestió, dita amb poques frases, és si el tal Shakspere de Stratford, un pelleter i negociant quasi analfabet, podria haver escrit les obres del gran Shakespeare, curulles de coneixements diplomàtics, nobiliaris, històrics, geogràfics, mèdics i navals, des de Grècia fins al seu temps, amb un coneixement tan profund de l’anglès com de les diverses llengües europees de l’època. Aquest mateix juliol s’ha presentat una tesi doctoral que demostra que els únics mots que escriví el pobre Will, sis signatures, també són falses, car foren fetes pels mateixos escrivents. Falsa també és la seva efígie i la seva estàtua: l’actual, i la primera que s’erigí bo i mort, un bunyol expressament mal girbat per a denunciar que l’home allí representat era fals, “fake” que en diuen els anglesos. Dues universitats de renom ja han creat sengles càtedres específicament dedicades a les suplantacions literàries. Com deia el poeta de Sabadell, “ni un bri de bo”.
I doncs, qui s’amagaria darrere del nom William Shakespeare? Els acadèmics s’inclinen per quatre escriptors de reconeguda vàlua: Christopher Marlowe (qui tenia motius polítics per amagar el seu nom); Edward de Vere, 17è comte D’Oxford; Sir Francis Bacon; i William Stanley, 6è comte de Derby.
La pel·lícula “Anonymous” aposta per De Vere; jo ho faig per Marlowe, a qui recentment han atribuït l’autoria d’“Enric VI”, i més obres i autors vindran. Una altra possibilitat, molt plausible, és que les obres fossin escrites, o reescrites, al moment dels assaigs, pels mateixos actors participants.
O sigui, que ni Shakespeare no s’aguanta. Com més llibertat de pensament té un poble, més arriba a conèixer les seves veritats, i, per tant, més propens és a avançar. Altrament, es dedica a gandulejar, o a occir escriptors.
