Rosa Ferrer, professora d’infermeria
Diu Einstein: “El problema de l’home no està en la bomba atòmica, sinó en el seu cor”. “Blackout Challenge” o, cosa que és el mateix: repte d’aturada.
Llegeixo que han desconnectat el nen del Regne Unit que, seguint el repte de Tik-Tok “Blackout Challenge”, estava en mort cerebral. Vull fer unes reflexions.
De moment s’ha fet públic que tres nens han mort pel repte viral de Tik-tok “Blackout Challenge”, que traduït ve a dir: Repte d’aturada, hi atura, i tant que atura!, ja ha aturat la vida de dues nenes americanes de 8 i 9 anys i la d’un nen anglès de 12, si bé és possible que hi hagi altres casos perquè no tots són públics, que han patit les conseqüències d’aquest maleït repte que fa que s’aguanti la respiració fins a perdre el coneixement. Evidentment, si tan sols s’aguantés la respiració de manera natural abans d’arribar al desmai, tothom respiraria, ara bé, com es tracta de ser un “guanyador”, es lliguen una corda, mocador, etc., i van estrenyent fins a arribar al desmai, com poden imaginar un cop inconscients ja no poden afluixar l’estri que els ofega.
8, 9 i 12 anys, que feien aquestes criatures soles davant d’una pantalla?, he llegit que presenten el “Blackout Challenge” com un “exercici d’autocontrol”?, des de quan incitar a algú a matar-se se l’anomena “exercici d’autocontrol”?, autocontrol és ensenyar a controlar la còlera, les rebequeries, l’abús de llaminadures, el fet d’estar abduït per les pantalles, etc. Què fa que algú es dediqui a inventar jocs que portin als nens, preadolescents i adolescents a suïcidar-se per demostrar què aguanten més que d’altres?, un boix?, jo crec que no, crec que ha de ser una ment perversa, molt dolenta!
“The blue whale” o balena blava, un altre repte viral creat l’any 2017 per l’exestudiant rus de psicologia Philipp Budeikin, consistia a fer una prova guiada diària per un “guàrdia, anomenat curador”, té bemolls el nom, durant cinquanta dies fins a arribar a l’última que era el suïcidi. Philipp va assegurar que el propòsit principal era “netejar la societat de persones inútils”. La llàstima és que no la practiqués a ell abans de penjar-la a la xarxa i morissin uns quants, masses, joves adolescents.
Ara ja són nens, nens que ni tan sols saben, perquè no han tingut temps d’aprendre-ho, que en el món hi ha gent tan cruel i dolenta que es dedica a crear jocs per matar-los.
Fins quan es continuarà permetent que circulin lliurement aquestes barbaritats? Quan els governs i la justícia, que han de vetllar pel benestar de la gent, deixaran de mirar-se el melic i posaran fi a tanta maldat?, si cal tancar xarxes, tanquin-les, que no els tremoli la mà!
“La vida és molt perillosa. No per les persones que fan el mal, sinó per les que s’asseuen a veure el que passa”, Albert Einstein.
Quan s’adonaran alguns pares que, les pantalles utilitzades de manera indiscriminada, sense supervisió i les oportunes reflexions poden fer que infants innocents seguint un “suposat joc” posin fi a la seva vida?, quina vida els queda al davant als pares que perden un fill o filla així?
L’altre tema de reflexió d’avui és una altra bretolada que no m’estranyaria, gens ni mica, sigui un altre joc de rol com els anteriors. Qui pot divertir-se punxant persones pel sol fet de punxar?, no hi ha, gràcies a Déu, ni abusos, ni violació, per tant, perquè ho fan?, perquè de cop I volta s’estén aquesta bretolada per diferents països?, per transmissió de pensament ja els hi puc assegurar que no!, aleshores, tornem a tenir un repte viral?, i qui guanya, el que punxa a més gent?, el que, amb aquestes punxades indiscriminades provoca un augment més gran de transmissió de malalties infeccioses? Ah!, no em diguin que no hi havien pensat?, bé, el que és capaç de dur a terme de manera absolutament idiotitzada o malèfica aquests “jocs”, probablement no hi ha pensat, ja que si fes servir el cap, no seria marioneta d’aquests perversos jocs; ara bé, el que ha ideat el joc de les punxades, ho ha fet com, el rus Philipp Budeikin, també amb la finalitat de “netejar la societat de persones inútils”?, ho fa utilitzant joves incapaços de pensar per a si mateixos, manipulats per “atractius” jocs de fredes pantalles, mai millor dites “menja cocos”. I tant que mengen els cocos dels infants I adolescents!
Pares, avis, deixeu que els nens s’avorreixin perquè com diu Jean Piaget: “La intel·ligència és el que uses quan no saps que fer”, i si no els ajudem a estimular la seva intel·ligència, ja s’ocuparà la xarxa, i mai un nom ha estat tan encertat!, “xarxa”, de captar-los exactament igual que fan les sectes, de fet no deixen de ser-ho, i menjant-los el seny, amb grandiloqüents i falses promeses, faran, bé, ja estan fent, amb ells el que vulguin com si fossin putxinel·lis sense cor ni cap, per a fer mal amb l’únic fi del mal per al mal.
Per cert, amb el tema de les punxades, Andorra ja ha establert un protocol per prevenir malalties que poden ser transmeses per les punxades indiscriminades (com que no és d’esperar que canviïn l’agulla per a cada persona…), demanen que immediatament se’n vagi a un centre sanitari on se’l posarà, si no la porten, la vacuna de l’hepatitis C, i se’ls prescriurà medicació durant un mes per a prevenir el VIH (la sida). És molt important no esperar, hi ha moltes malalties infecto-contagioses que aquests eixelebrats poden estar escampant amb els seus execrables actes.
“El coneixement es torna dolent si l’objectiu no és virtuós”. Plató. Els ben asseguro que de virtuós no en té res qui utilitza les xarxes i els nens, o adolescents per fer d’ells els seus botxins utilitzant-los per fer mal a la humanitat i alhora destruir-los a ells, perquè com se sentiran quan s’adonin del mal que han fet?
Protegir els nostres fills no és tenir-los entre cotons, sinó ajudar-los a obrir els ulls, dir no quan s’ha de dir, donar-los les eines per superar ells sols els problemes, tenint nosaltres la paciència i dedicant el temps necessari per ensenyar-los a emprar-les, acollir-los quan s’equivoquen i ajudar-los a curar les ferides quan aprenent el camí de la vida s’han entrebancat.
I d’aquesta manera aprenen que la vida sí que és un camí de roses, però que per a cada rosa hi ha un munt d’espines i el meravellós del camí és arribar aprenent a sortejar cada una de les espines i afrontar el que es presenti desenvolupant la intel·ligència, l’empatia i la solidaritat, puix un camí fet amb bona companyia pot ser menys dur i molt més divertit.
