Miquel Àngel Luque, cap de redacció de Diari de Terrassa
Ho he d’admetre, he perdut la batalla contra la tecnologia. No em considero un opositor de l’ús del telèfon mòbil, tauleta, ordinadors o videojocs. De fet, sempre m’ha agradat utilitzar-los i gaudir-ne dels seus beneficis.
Però ara començo a veure aquests dispositius tecnològics com un enemic. I la raó és senzilla. En ple estiu, veig amb estupor, decepció i indignació com les meves filles no poden aixecar els ulls de les pantalles. De moment, no tenen telèfon mòbil, però es passen les tardes enganxades a la tauleta. Quan s’acaba el temps estipulat per jugar, mirar xarxes socials o parlar amb companys de l’escola, aleshores demanen jugar a jocs de videoconsoles.
Sé que no és el mateix, però als anys 80 al barri de Can Boada, quan això de les noves tecnologies no havia arribat, jo passava els estius al carrer. Baixava al matí amb la bicicleta o una pilota i no pujava fins que no estava fet el dinar. Després de l’àpat, gairebé sense descansar tornava a sortir fins al sopar. Durant aquestes hores vivia mil històries. Jugàvem intensos partits de futbol, bàsquet o frontenis –llançant la pilota contra les parets dels edificis. També fèiem excursions amb bicicleta pel mateix barri i quan ja érem més grans imitàvem les etapes del Tour de France pujant fins a Rellinars, amb escapades en solitari incloses. De vegades recordo passar les tardes amb jocs com el de policies i lladres. Fins i tot, havíem fet guerres de rocs contra els nens de l’avinguda de Can Boada (amb els quals després jugàvem a l’escola)
En tot cas, rememoro aquells dies d’estiu com uns dels més feliços de la meva infantesa i joventut. També s’ha de dir que amb la perspectiva actual sobta que no haguéssim mort atropellats per cotxes, d’un cop al cap o caient per un barranc. Per sort, tot això acabava amb un ensurt o una de les múltiples ferides i cicatrius que s’afegien al nostre cos.
No vull semblar massa nostàlgic, ni tan sols que vull dir que aquella època fos millor. Simplement, teníem poca cosa per entretenir-nos i divertir-nos i ho aprofitàvem al màxim. Evidentment, aquelles experiències em van ajudar a fer la persona que soc ara.
Estic convençut que molts terrassencs se sentiran identificats amb aquest passat. I també hauran intentat explicar-li als seus fills. Però quan ho fan, la cara dels infants gairebé és com si els estiguessis relatant una pel·lícula de la prehistòria. Si no t’ignoren, se’n riuen.
Per tot plegat, com a pare, intentes que els teus fills visquin les experiències més increïbles possibles. Busques les cales i platges més naturals, les piscines més divertides, els gorgs més amagats, els camins més espectaculars o els museus més interessants. Però ells sempre preferirien quedar-se a casa endinsats en la realitat digital que surt dels seus dispositius. I el pitjor, en molts casos, tafanejant la suposada vida perfecta i ideal d’influencers. I això m’enfada, em revoluciona.
El Centre SPOTT, centre pioner en la prevenció i intervenció de les addiccions ha fet una campanya per recordar a tothom, però sobretot als adolescents, la necessitat d’adoptar bons hàbits en relació amb l’ús de pantalles també durant els mesos de vacances.
El tancament del curs escolar i l’arribada de l’estiu trenca rutines. L’augment de temps lliure, conseqüentment, pot comportar casos d’ús problemàtic o addicció a les pantalles. En un 75% dels casos que atenen al Centre SPOTT existeix patologia dual. És a dir, darrere de l’addicció a les pantalles hi ha un trastorn mental, sigui conductual, autisme, ansietat o depressió.
Els pares tenim una gran responsabilitat per evitar que aquesta simple afició pels dispositius arribi a alguna cosa més greu. Per això, adverteixo: he perdut una batalla, però no m’he rendit.
