Genís Roca-Figueras, exdirector ABS Terrassa Nord
Llegeixo d’una forma recurrent en els diferents mitjans de comunicació de la ciutat quina és la situació actual d’alguns centres d’atenció primària de Terrassa i l’atenció que se’n deriva.
Però, fem un breu recordatori històric. Es disposa de nou centres d’atenció primària: Terrassa Nord, Terrassa Est, Terrassa Centre (St. Llàtzer), i CAP Can Roca (al nord de la ciutat, i pendent d’obertura), gestionats pel CST, i CAP Rambla, Terrassa Oest i Terrassa Sud (Can Jofresa), per MútuaTerrassa, i el CAP Can Parellada per l’ICS.
Els darrers CAP que es van obrir van ser el 2004 (Terrassa Est i Oest), i des de llavors fins ara amb el nou CAP Can Roca, en els altres només s’han realitzat obres de condicionament puntuals, però en unes estructures físiques molt tensades d’espais (només cal veure el CAP Terrassa Nord, projectat el 1986 i ampliat el 1998, i el CAP Sant Llàtzer, projectat el 1992 i obert el 1993).
Així doncs, podem entendre que la ciutadania d’aquests districtes estigui molesta i també els professionals per no poder dur a terme les seves activitats en un entorn adequat i satisfactori, ja que un centre nou hauria de ser motiu de satisfacció per a tothom. No sembla que sigui així per aquests motius.
Una vegada més ens trobem en un moment delicat. I ens hi trobem per la seva complexitat: model de ciutat i els seus canvis demogràfics (població més envellida, població nouvinguda, noves necessitats, nivell de recursos, etc.).
Una situació precària dels diferents professionals (metges, infermers, administratius, treballadors socials, etc.), per la deficient planificació des de fa molts anys dels polítics i gestors, i per les diferents dependències orgàniques i funcionals dels professionals (l’anomenat model català de proveïdors: ICS, CST i MT), segons el mapa sanitari pactat als anys 90.
La falta d’inversions/planificació en l’àmbit de la salut en general i específicament en el de l’atenció primària (infraestructures, mitjans i professionals), junt amb la pressió assistencial, i la manca d’expectatives clares (cap a un de model únic), i la comprensible exigència dels ciutadans, fa, entre d’altres, que hàgem arribat a aquesta situació tan complexa. És imprescindible arribar novament a un acord de ciutat per elaborar un nou mapa sanitari per la pròxima dècada, tenint en compte tots els actors i que a curt termini pugui ser una realitat, però mentrestant cal executar/descentralitzar/ampliar els centres més saturats amb un calendari concret i amb celeritat.
També llegeixo que les diferents entitats, es reuneixen i fan les seves aportacions i sembla que ara el punt de no obertura del nou CAP, no és qui farà la gestió de l’atenció primària, sinó qui donarà l’atenció especialitzada als habitants d’aquesta Àrea Bàsica de Salut. Cal dir per endavant que actualment els diferents CAP ja treballen amb l’especialitzada de les dues entitats, i que tenen una llarga trajectòria de servei sanitari públic de qualitat.
Una possible solució i que recullen diversos documents de “reptes de futur de l’atenció primària”, i plantejats per experts de la Societat Catalana de Metges de Família i Comunitària (CAMFiC), és la que es recomana la lliure elecció de proveïdors, des de cada Equip d’Atenció Primària (EAP), fomentant la competència per oferir el millor servei possible (menor temps de llistes d’espera dels proveïdors).
El pressupost ha d’assignar-se a l’hospital vinculat als serveis que presta a l’atenció primària de salut. Per tant, la contractació de serveis s’ha de flexibilitzar (amb avaluació i transparència), per incentivar la competència entre l’especialitzada (total i/o parcial). En aquest cas concret entre l’hospital de Terrassa i Mútua, amb seguiment/traçabilitat del procés assistencial en un únic model de registre implantat a Catalunya, en benefici dels seus ciutadans, liderat pel CatSalut i auspiciat per l’Ajuntament de Terrassa.
