Xavier Marcet
Arribem a l’estiu ple, és a dir, les vacances. L’estiu meteorològic ja el tenim esgotat, ens sobra calor per tot arreu. No plou el que necessitem.
Hem passat un ensurt molt gran amb el bosc del Pont de Vilomara. Les imatges que he vist a les xarxes socials fetes pel Narcís Serrat són d’una tristesa tremenda. Són camins que coneixem, les rutes per les barraques de vinya extraordinàries que hi ha entre el Pont de Vilomara i Rocafort. Un patrimoni històric magnífic. La por que el foc escalés cap a Vallhonesta ens glaçava el cor. La feina dels bombers, vista des de la distància, sembla senzillament extraordinària. La sensació és que al voltant del canvi climàtic aquests boscos difícilment es regeneraran. Ja no ho van fer els paisatges dels incendis dels vuitanta i dels noranta, difícilment ho faran aquests si no es busquen fórmules innovadores. Què fer amb els boscos cremats per treure la fusta (no és fàcil d’usar-la) i per regenerar el bosc és un gran repte d’innovació. Com podríem recuperar espais de conreu que encara necessitem més des d’una perspectiva de sostenibilitat general? Com més traves posem a intervenir en els boscos més els abocarem al desastre. Prohibirem que s’hi faci res fins que es cremin indefectiblement.
Terrassa ha viscut un molt bon mundial d’hoquei. Terrassa és hoquei. I no s’acaba d’entendre com no s’hi aposta molt més. Si tens una singularitat com a ciutat, cal cuidar-la i democratitzar-la. Si tens una cosa que et projecta al món, mima-la. I des d’un punt de vista institucional, cuida-la, ves a la inauguració, viu-la amb intensitat, i no et facis el desmenjat. Les coses cal fer-les amb convicció. Terrassa és hoquei i moltes més coses, però l’hoquei ens va fer olímpics ara fa trenta anys i aleshores la forma de viure tot plegat va ser molt diferent. Fer coincidir el mundial amb la Festa Major tampoc va ser una gran idea. En qualsevol cas, enhorabona als organitzadors. El preludi de l’estiu va ser especial i diferent amb el mundial.
Terrassa vol fer el seu districte 22@ trenta anys després al barri del segle XX. És realment el que toca? Un cop fet el 22@ de Barcelona, que ja funciona com un gran tractor internacional i amb la capacitat d’atracció d’empreses que Terrassa ha mostrat els darrers anys, no hauríem d’imaginar alguna altra cosa? No hauríem de ser capaços de crear un projecte singular? Vull veure amb detall el projecte, no serveix de res fer el destraler sense informació. Terrassa ha de fer alguna cosa en l’àmbit econòmic, ens estem quedant molt enrere. I no pot ser. Al barri del segle XX hauríem de fer alguna cosa més de segle XXI. Ho estudiarem.
L’estiu del 2023 tindrem nou ajuntament. Les enquestes actuals donen una situació similar a la del mandat passat. ERC tindrà la clau si no canvien les coses aquest any que queda fins a les eleccions. Seria normal que ERC pactés amb la força més votada que estarà entre les encapçalades per Jordi Ballart o Eva Candela (tot i que la candidata republicana s’ha apressat amb un exercici de visió sense parangó a afirmar que no pactaria amb el PSC, just el contrari del que ERC fa a Sant Cugat). La partida estarà oberta i caldrà definir un joc d’aliances en profit de la ciutat. Terrassa necessita compromís estratègic i convicció, i menys tàctica, menys pensar només en titulars o publicacions a Facebook i més pensar en gran. Tant de bo es reverteixi la situació i la política local sigui menys caïnita. Tot plegat augura un curs molt calent. Esperem que els candidats s’esforcin a mantenir les formes, a deixar més pas a les idees que al victimisme, més pas a parlar de projectes que encetar un “akelarre” de retrets. Cal preparar les coses per a governs que seran de coalició segur. Cal tenir la ment oberta per pensar en el benefici de la ciutat. Millor que no es barallin gaire i pensin en un projectes que transformin realment la ciutat. No podem continuar sent només el sobreeixidor de la ciutat central. El projecte social de la ciutat requereix uns projecte econòmic que el pugui sostenir. I apostar per una singularitat que doni dècades d’oportunitats. La resta és un “dejà vu”.
