Pere Montaña Josa, arquitecte urbanista
Al marge de les instal·lacions esportives necessàries i de qualitat per a un esdeveniment esportiu de la magnitud d’uns Jocs Olímpics, el conjunt d’actuacions que es van abordar a la ciutat van representar, de fet, un important salt d’escala pel que fa a la manera de fer ciutat i en les intervencions urbanístiques que necessàriament acompanyen
el desenvolupament del model urbà.
Pensar la ciutat en gran i de manera global no havia caracteritzat mai la manera de fer una ciutat que malgrat tot i pel seu enorme potencial industrial ja havia conquerit unes dimensions considerables i que disposava d’un Pla General d’Ordenació Urbana vigent des de l’any 1983. Aquest havia de ser el punt de partida.
Des del primer moment que vam rebre (escoltada per la ràdio) la impactant notícia de l’adjudicació dels Jocs Olímpics del 92 a la ciutat de Barcelona, i com a conseqüència Terrassa com a subseu olímpica de hockey, vam pensar que era imprescindible aprofitar l’ocasió i la força de l’esdeveniment per a posar la ciutat al dia. No es podia tractar de pensar només a oferir unes excel·lents instal·lacions, el mateix programa olímpic demanava molt més. Així va ser com ens vam plantejar que era del tot imprescindible urbanitzar la totalitat de Can Roca, un sector de nou creixement urbà, durant molts anys encallat i amb unes preexistències difícils d’encaixar, però que calia encaixar. Les instal·lacions esportives i la competició necessitaven un entorn de seguretat, d’un important desplegament logístic i de complements d’accés; que només es podria oferir amb garanties amb el bari de Can Roca urbanitzat, però amb la condició de no poder iniciar edificacions fins un cop finalitzats els Jocs.
També caldria abordar la millora de la imatge i de la funcionalitat que oferien el conjunt d’accessos a la ciutat, inacabats, poc estructurats i que eren objecte com a molt de petites actuacions de manteniment i d’acupuntura urbana. Es va fer imprescindible abordar un nou model d’intervenció en l’espai públic del conjunt de la ciutat i es va iniciar la transició entre un servei de brigades de manteniment i un nou servei d’intervenció millor estructurat, qualificat i relacionat amb els serveis d’urbanisme i obres públiques. Igualment, calia pensar en la millora de l’accés a les instal·lacions olímpiques des del centre urbà. Qui accedís a Terrassa amb ferrocarril només podia fer-ho des de la Rambla o des de l’estació del Nord. I a més calia reforçar l’accessibilitat dels espais lligats a l’olimpíada cultural amb epicentre a la plaça de Lluís Companys. El tall entre l’avinguda de Josep Tarradellas i la Rambla provocat pel pont (un vell pont gens urbà de tres petits arcs) del ferrocarril, ni oferia imatge de ciutat ni complia funcionalment. Obra d’una enorme complexitat i que es va executar sense interrompre el servei ferroviari en cap moment.
I no oblidem que també es va abordar la millora de l’accessibilitat als equipaments sanitaris de la plaça del Doctor Robert, ampliant el pont per a vianant i per a vehicles i dotant l’espai d’un nou aparcament soterrat. I tot això (i moltes intervencions més) s’havia de fer a calendari tancat, no es podia desajustar la data d‘acabament i sense massa marge de maniobra. És per això que es van emprendre les campanyes d’obres a la via pública durant els períodes de vacances escolars permetent treballar amb majors rendiments i amb menors efectes perjudicials pel manteniment del pols de la vida urbana que s’havia de mantenir en tot moment. Que tot això va representar un canvi radical en la manera d’abordar les intervencions urbanes… Sense dubte! Que tot això va permetre conquerir credibilitat respecte a les possibilitats d’abordar grans reptes en el desenvolupament de la ciutat… Sense dubte!
I és que sense aquesta manera de pensar i d’actuar el que va venir després, més enllà de l’extraordinari èxit olímpic, no hauria estat possible o el temps per a assolir-ho hauria sigut molt més llarg. I aquest més enllà el protagonitzaran grans actuacions com el soterrament de la Renfe, l’acabament del parc de Vallparadís, la nova configuració per a vianants del centre urbà, l’ampliació de l’aposta universitària o les grans transformacions d’espais urbans obsolets amb bona posició urbana i amb capacitat d’oferir nous espais verds i nous equipaments… Aquests no són més que exemples, però eren els somnis d’una ciutat adormida que, de sobte, i amb l’impuls dels Jocs va despertar i va creure en el seu enorme potencial de transformació.
