Rosa Ferrer, professora d’infermeria
“No n’hi ha prou amb examinar; cal contemplar: impregnem d’emoció i simpatia les coses observades; fem-les nostres, tant per al cor com per a la intel·ligència”. Santiago Ramón y Cajal
Aquestes paraules de Ramón y Cajal les hauríem de treballar amb nosaltres mateixos, amb els nostres infants i adolescents fins a deixar-les gravades tant al cor com al cervell. Si no aprenem a estimar i valorar allò que ens envolta ,no deixarem de destruir el nostre món, la nostra vida.
Hem viscut, i viurem, moments de tot al llarg de la vida, alegres, tristos, d’amor, de desamor, de salut i de malaltia, si l’entorn està conservat i cuidat, tal com diuen els savis de tots els temps, recordem el que deia Hipòcrates: “Hem de tornar a la naturalesa mateixa, a les observacions del cos quant a salut i malaltia, per a aprendre la veritat”, podrem reeixir de cada entrebanc, perquè l’entorn i la natura ens donaran la força per tirar endavant, per això cal fer-la nostra, cal estimar-la tant amb el cor com amb el cervell, per tant, cuidar-la. Sí, ho diré, egoistament! Perquè si no aprenem a observar-la, estimar-la i cuidar-la, senzillament se’ns en va la vida.
El nostre cos funciona al ritme de la natura, del cicle nit-dia, calor-fred, amb totes les seves variants, des de la primera llum del dia, que ens desperta, fins a l’última del capvespre, que ens du al descans, des del fred estimulant de l’hivern amb neu i pluges, que preparen tant la terra com els éssers vius per aguantar la calor de l’estiu que a tants fruits dona vida, passant per la primavera, on tot brota, i la tardor, amb els seus magnífics colors.
Què passa quan ens saltem passos d’aquest meravellós encaix de vida? Puix que és molt senzill, quan falla l’encaix, es malmet la vida.
De mica en mica, estem destruint el nostre entorn, uns per negoci, d’altres per avorriment, altres perquè ni hi pensen, ni tenen previst pensar-hi.
Mentre quatre sonats es dediquen a provocar incendis posant en perill vides, tant pel foc com per l’augment de gasos tòxics –que, per cert, n’hi ha dos tipus, els asfixiants, com el monòxid de carboni, entre d’altres, i els irritants, com l’àcid clorhídric o el diòxid de sofre, entre molts d’altres–, llegeixo la següent notícia: “Capten ximpanzés fent pous a la selva, per a filtrar aigua neta a l’Àfrica”, i nosaltres, la rasa humana, que crema per cremar, mata per matar i destrueix el nostre hàbit natural de vida perquè sí, ens considerem animals racionals… Permeti’m posar en dubte qui és el veritable animal racional.
Quan parlo de vides, parlo de totes les formes de vida que coneixem, les humanes, està clar, però també de totes les vides que fan possible l’existència de l’ésser humà: animals, vegetals, etc., fins i tot la dels fongs, bacteris, virus, sí, aquells que de mica en mica ens han anat donant la vida, els antibiòtics naturals, que ens estimulen les defenses. Diu Robert Green Ingersoll: “El raonament, l’observació i l’experiència, la santa trinitat de la ciència”, aquest advocat i escriptor americà, mort l’any 1899, ho deia així de clar, ara parlem del mètode científic, que en realitat és el mateix, raonament, observació i arribar a unes dades que ens donarà l’experiència. Sovint faig la següent pregunta a classe: parleu amb els avis sobre què pensen del que està passant (referint-me a notícies actuals com canvi climàtic, sequera, etc.). La resposta acostuma a ser: “No, són grans i no hi entenen” o “sempre acaben amb refranys d’abans que no tenen sentit”, caram, com hem oblidat com es transmetia l’experiència fins fa poc temps! Sí, era per via oral! I podríem dir que el que en queda reflectit en els refranys és el que ara en diem les conclusions del mètode científic.
Un parell d’exemples. Un dia anava cap al Pirineu amb el petit dels meus fills, tenia uns deu o onze anys, i li dic: “Cuando el grajo vuela bajo, hace un frio del carajo”, ell em mira amb cara de “què carall diu ara la meva mare?”, i em diu: “On veus volant els corbs? Mira, el terra n’està ple, mama quina bajanada”. Vam arribar a casa i en baixar del cotxe em diu: “Ostres, quin fred que fa!”, jo li contesto: “És per això fill per què ni aixecaven el vol!”, tan sols estàvem a -18 °C.
Recordo també un dia, en un poblet del Montseny, quan un que passava el cap de setmana li va dir a un senyor del poble: “Ens farà bon temps demà, oi?”. I l’altre va respondre: “No pas per a tothom, tan sols per als que els agradi la pluja”. Amb un somriure va dir: “Vinga, home, els del temps han dit que sol a tot Catalunya!”. El senyor se’l mira i li diu: “No en tinc cap dubte, a tot Catalunya farà sol menys aquí que plourà, ho ben diuen els ocells!”. Efectivament, ens va ploure!
Com deia aquesta setmana, en aquest Diari, Joan Roma en la seva columna d’opinió: “El dia a dia de cada poble només el saben els que hi viuen”, i té tota la raó! Per cert, us heu adonat com xisclen i volen esverades les falcilles a Terrassa, a casa nostra, quan es prepara una tronada? Fixeu-vos-hi, no s’equivoquen pas, bé, potser haurem de tenir paciència per comprovar-ho, però estigueu alerta quan les sentiu xisclar.
Cal posar remei a tants despropòsits. Ja he dit en altres articles que no soc pessimista, sinó realista, per això crec que podem parar cada un de nosaltres una miqueta el que està passant si tornem a observar i estimar cada petita cosa del nostre entorn, i, sobretot, si ensenyem amb l’exemple els més joves que estimar i respectar la natura és el que ens donarà de veritat qualitat de vida, cosa que no trobarem a cap pantalla de cap sofisticat aparell, i, com diu Ramón y Cajal, cal impregnar-les d’emoció i simpatia, tant per al cor com per a la Intel·ligència, perquè calen ambdues per a fer el gir i salvar-nos tots.
Avui acabaré amb una reflexió, que m’agrada i crec que és molt encertada, de l’escriptor americà William Arthur Ward: “El pessimista es queixa del vent; l’optimista espera que canviï; el realista ajusta les veles”. Doncs vinga, amunt les atxes, siguem realistes i posem fil a l’agulla!
