Ramon Bosch
El mundial d’hoquei. Es va clausurar la setmana passada la competició esportiva més important que s’ha celebrat a Terrassa els darrers trenta anys, almenys jo no recordo que se n’hagi celebrat cap altra d’àmbit mundial durant aquest temps.
Algú ha vist una sola banderola anunciant l’esdeveniment al centre de la ciutat? Alguna pancarta de benvinguda a l’entrada de Terrassa? Sembla com si institucionalment s’hagués volgut condemnar aquesta competició a la clandestinitat. I és una llàstima perquè l’esforç que va fer l’organització perquè tot sortís bé, que va sortir molt bé, va ser tan notable com incomprensible, segons m’expliquen, van ser algunes decisions preses per l’Ajuntament. Té algun sentit deixar instal·lar una Fan Zone amb música en directe i no deixar-hi tocar més enllà de les 12 de la nit quan els partits acaben a les 11 llargues? Deu ser que els veïns de Can Roca tenen més dret al descans que no pas el que tenim els veïns del centre perquè amb nosaltres no es tenen tants miraments, com s’ha demostrat en la darrera Festa Major.
El cas Borràs. Va adquirint de mica en mica tintura de sainet a mesura que la seva resistència a abandonar el càrrec es va fent més difícil de defensar fins i tot per als seus devots. Aquesta setmana hem sabut les pressions i amenaces exercides per la presidenta al professor Llovet per una publicació a Facebook en què relatava la vida universitària de Laura Borràs i, en concret, les seves pressions i les de la seva família (!) per obtenir una plaça de professora a la Universitat de Barcelona. Un extrem, d’altra banda, gens desconegut en els àmbits filològics universitaris, ni gens sorprenent provinent d’algú capaç de redactar manifestos abrandats de suport a ella mateixa. A això, i gairebé d’ensems, s’hi ha sumat l’espectacle protagonitzat per Dalmases amb una periodista de TV3. Algú pot explicar, sense que li caigui la cara de vergonya, què feia el diputat Dalmases acompanyant la presidenta del Parlament a una entrevista a TV3? És que li fa també de cap de premsa? Però el més inaudit han estat les explicacions de Dalmases afirmant que l’esbroncada a la periodista s’havia produït “en termes estrictament de perspectiva periodística”. En quina mena de república bolivariana viuen Borràs i Dalmases?
Presumpció d’innocència. Aquest dret reconegut a la Constitució ha de poder tenir uns límits i no convertir-se en el parapet on s’aixopluguen aquells que la seva supervivència política implica negar l’evidència més evident. Són els que quan els enganxen donant instruccions de com fragmentar un contracte diuen que “els àudios han estat manipulats”, oblidant que també existeixen correus en el mateix sentit i declaracions del personal de la ILC. Són els mateixos que quan hi ha més de quatre testimonis que declaren haver-los vist agafar pel canell i tancar una periodista en una habitació per esbroncar-la perquè la sessió de llagoteria i massatge en forma d’entrevista no havia sortit com havien pensat apel·len a la presumpció d’innocència. De la mateixa manera, podrem la resta de mortals apel·lar a la seva presumpció d’indecència?
Núria Feliu. Crec que el país, i sobretot les seves capelletes culturals, han estat injustos amb Núria Feliu, que, d’altra banda, va encarar amb una gran dignitat els esforços de reduir-la a la versió nostrada d’una folklòrica. I va ser molt més que això, si és que mai va ser això. El que sí que va ser, en canvi, fou un pont magnífic per enllaçar la meva generació amb la música popular d’abans de la guerra, per divulgar els cuplets del Paral·lel, per fer-nos recordar les cançons que se sentien pels celoberts abans de la gran ensulsiada. I ho va fer, repeteixo, amb una gran dignitat artística i personal. Ningú no ha cantat com ella “La Paula en té unes mitges” o “El vestir d’en Pasqual”, dues cançons que han passat per damunt de la postmodernitat.
