Dissabte passat vaig anar a Igualada. Era la primera vegada que visitava la capital de l’Anoia i ho feia per un bon motiu: l’European Balloon Festival. Volia tenir aquella preuada instantània de desenes de globus al cel.
Després de dos anys celebrant el festival en format reduït a causa de la pandèmia, enguany es recuperava la programació i la competició completa de tots els vols matinals i de tarda. Els globus provenien de països com Egipte, Turquia, l’Argentina, Letònia, Anglaterra, Suïssa, França, Portugal, Mònaco, Itàlia i de diversos punts de l’Estat espanyol com Galícia, Castella-la Manxa i l’Aragó, a més d’una vintena de catalans que exerceixen d’amfitrions.
Els vols de tarda al Parc Central anaven acompanyats de tota mena d’activitats familiars com un ludomòvil, un gran vol de cometes o proves de llançament de Frisbees. També s’hi havien instal·lats diverses “foodtrucks” i barres de restauració i també es podien emportar pícnics per a gaudir d’una tarda a l’aire lliure. Al llarg d’aquests dies s’hi van programar una trentena d’activitats lúdiques i culturals que tenen lloc dins dels Iglús de Vent, fets amb tela de globus reciclada instal·lats a diversos punts de la ciutat.
Aquesta era la informació amb la qual partia abans de sortir de casa. Tanmateix, tenia certa recança a anar aquest tipus d’esdeveniments multitudinaris. El desconeixement sobre la ciutat, la més que probable dificultat per estacionar el cotxe, les aglomeracions al carrer, la impossibilitat de trobar llocs per menjar… eren elements que em tiraven enrere. De fet, tots estem acostumats a visitar el Mercat Medieval de Vic, el Mercat de Nadal de Caldes de Montbui o la mateixa Fira Modernista de Terrassa.
Una cua de vehicles a l’entrada d’Igualada ja augurava que m’havia introduït en aquella ratera a la qual no volia entrar. Però quan avançava amb el cotxe vaig quedar sorprès. El carril es dirigia directament cap a un aparcament públic a un gran descampat, on diferents voluntaris ajudaven a estacionar els conductors. Sense plantejar-m’ho i de la forma més senzilla que hagués imaginat ja havia aparcat el vehicle.
Amb el peu a terra i vaig buscar on era el Parc Central, des d’on es feien els vols i vaig descobrir que estava situat a escassos cent metres de distància! Un nou èxit.
L’activitat al Parc Central era molt intensa, centenars de persones assegudes a terra, fent pícnic, descansant o parlant a l’espera de l’inici de l’enlairament. Mentrestant, alguns totterrenys ja s’acostaven amb les cistelles i els globus a sobre. Tot en un ambient familiar i de molt bon rotllo.
En un moment, desenes de joves voluntaris van aparèixer per desallotjar el públic del parc. I és que els equips començaven a preparar-se per fer els vols. De forma molt cívica, la gent anava sortint amb tranquil·litat. De sobte, un “speaker” va començar a explicar què estava passant i que passaria en els pròxims minuts. Ho feia de forma molt didàctica, com algú que té la mà trencada de fer-ho. Em va cridar molt l’atenció que repetís una paraula “orgànica”. Ho va fer servir per aconsellar-nos com ens havíem de moure una vegada comencés el procés d’enlairament. I la va clavar.
Quan tots els globus estaven preparats, els voluntaris van permetre a la gent acostar-s’hi novament, per poder veure de més a prop. Una deferència que em va tornar a sobtar. Amb l’aire fred dels ventiladors van començar a inflar els globus, que poc després es perdien pel cel de l’Anoia. Tal com va avisar l’“speaker”, en aquest procés els globus envaïen l’espai dels espectadors, que “orgànicament” s’apartaven o l’empenyien cap a dalt.
Els globus van anar marxant omplint el cel, iniciant així la competició. I amb naturalitat, el públic tornava a fer-se seu el parc. Jo que esperava una tarda suportant aglomeracions, empentes i ambient carregat, m’ho estava passant pipa, gaudint d’un espectacle únic que no havia vist mai.
A partir d’aquí, la reflexió. És un èxit organitzatiu d’Igualada? S’ha de dir que 25.000 persones van assistir a l’esdeveniment. Segurament, el fet que fos l’edició número 26 del festival era una raó de pes. Però el que vaig percebre, sense entrar en profunditat, és que era un esdeveniment que tota la ciutat sentia com a seu.
I aquí, la clau de volta de tot. Quan a qualsevol fira, festival o acte la gent del poble s’hi implica, el seu valor i qualitat s’incrementa de forma exponencial. Sabem que les administracions tenen tot el pes en l’organització. Però sense les entitats i les persones que s’hi afegeixen, aquests esdeveniments serien només una programació, un reguitzell d’actes situats en un horari. Després d’una Festa Major com la que hem viscut a Terrassa, he de fer el meu reconeixement a aquelles entitats i persones que la fan possible cada any amb el seu esforç i treball.
