Antonio Machado
L’evolució de l’economia capitalista en el món ha marcat tots els processos polítics des del segle XVIII fins als nostres dies.
La seva màxima expressió expansionista és l’actual globalització, que ha portat una crisi sistèmica del sistema i li planteja nous reptes expansionistes davant d’un món en evolució permanent fora dels marcs del mateix capital.
L’eix de la geopolítica s’ha situat a Àsia, encapçalat per la Xina com a primer país en riquesa mundial, la qual cosa li confereix un poder davant de la resta del món. Les seves previsions econòmiques van més enllà de les del mateix capital. Per això els EUA intenten consolidar una OTAN més potent en l’àmbit mundial, per a continuar mantenint la seva supremacia política i ideològica.
L’OTAN va néixer per a fabricar guerres al món com a font d’enriquiment del complex militar-industrial dels Estats Units, que casualment està en mans de capital sionista, i ha suposat més d’un milió de morts en els seus diferents fronts bèl·lics, i més de 8 bilions de dòlars gastats per a matar. Ha actuat sense l’aval del Consell de Seguretat de Nacions Unides en moltes ocasions, arrossegant altres països als seus interessos bèl·lics. Aquesta política de provocació i agressió sempre va ser denunciada des de les files de la socialdemocràcia de postguerra europea i des dels partits comunistes que sempre van abanderar la coexistència pacífica entre els pobles de la terra com a garantia de pau i benestar comú, la qual cosa va aconseguir que hi hagués mobilitzacions ciutadanes per tot el món en contra d’aquesta política de guerra permanent.
Ara canvien l’estratègia i l’amplien als membres associats de l’OTAN, entrant una sèrie de repúbliques bàltiques i països escandinaus, així com altres repúbliques eslaves de l’est. Tot amb un objectiu clar per a convertir tots els territoris de l’est i centre d’Europa com a escut entre els dos mons, a més de les bases ja existents en el Mediterrani. Per què tenim un govern de coalició on una part, encapçalat per Pedro Sánchez, s’incorpora a aquesta dinàmica militarista?
L’assumpte plantejat així és molt greu. A la cimera de l’OTAN d’aquest final de setmana, Pedro Sánchez va declarar una ampliació de 1.000 milions més a afegir als 11.189 milions d’euros ja pressupostats per al 2022. L’objectiu del Govern és invertir el 2% del PIB en defensa els pròxims vuit anys.
D’altra banda, l’INE, en el seu estudi d’emergència social, ens diu que el 2022 el 27,8% de la població està en situació de pobresa, un total de 13.187.095 persones. Aquesta és la política social del govern més progressista de la història d’Espanya?
El pitjor és que aquestes noves inversions armamentístiques d’Espanya a l’OTAN responen als interessos del lobby armamentístic espanyol que reclama al Govern que blindi la despesa militar amb una política d’Estat. L’Associació Espanyola de Tecnologies de Defensa, Aeronàutica i Espai (TEDAE), patronal del sector i liderada per Martí Fluxá, un alt càrrec durant el Govern de José María Aznar, pressiona així quan el Govern acaba d’anunciar una aportació de 1.000 milions d’euros al sector de la Defensa. A les oficines de la TEDAE viuen un final de curs frenètic. Aquesta organització, que representa més de 80 empreses, va tancar el mes de juny amb la seva assemblea general, en la qual va ratificar precisament tant la seva línia d’actuació com les seves reivindicacions. Segons dades de la patronal, la indústria de Defensa va facturar 11.594 milions d’euros el 2021.
La política del govern va en aquesta línia que marca la TEDAE i a més intenten que hi hagi una cobertura institucional que garanteixi les inversions en armament, cada any, en els PGE. Busquen un blindatge semblant al que perseguíem els pensionistes. En aquest cas, no seria d’estranyar que es fes realitat.
El màxim directiu del lobby armamentístic espanyol coneix molt bé les estructures de l’Estat. Entre 1996 i 2000, Martí Fluxá va exercir com a secretari d’Estat de Seguretat en el Govern de José María Aznar, amb l’ultraconservador Jaime Mayor Orella com a ministre de l’Interior.
En el currículum d’aquest diplomàtic de carrera també figura el seu pas per la Casa Reial, on va ser a prop de Joan Carles I, entre el 1992 i el 1996, com a cap de Protocol. Al llarg de la seva trajectòria, ha estat lligat a diferents empreses del sector privat. Tindrà alguna cosa a veure amb les comissions que va cobrar l’emèrit en aquella època de la venda d’armes a països del golf i de mig orient com Egipte?
Aquest increment del 2% del PIB per a despesa militar, uns 28.000 milions de volum de negoci, ha despertat l’interès dels inversors internacionals, que ja estan invertint en empreses del sector a Espanya. Airbus, Indra, Navantia, la francesa Lagardère, l’alemanya DASA, i Daimler. En total, hi ha una trentena de fons d’inversió internacionals i inversors institucionals darrere d’aquest suculent negoci. Els operadors ja existents al sector esperen triplicar clarament els seus beneficis.
La guerra d’Ucraïna és el pretext per a continuar fent negoci en el món amb la venda d’armes. Els Estats Units subministren armes a Volodímir Zelenski de manera regressiva i calculada perquè la guerra es prolongui més temps del necessari. Li nega al president ucraïnès uns certs tipus d’armes que accelerarien el procés a favor seu. Volen una guerra pròxima per a seguir ells avançant en el seu enriquiment i que nosaltres ens mantinguem en silenci.
La complicitat de gran part dels mitjans de comunicació d’Espanya, en els quals no paren d’alimentar aquesta línia tendenciosa de justificar el paper de la UE, inclosa Espanya, en aquest conflicte com un fet inevitable perquè Putin és l’agressor, és inacceptable. Les guerres són totes crims de la humanitat.
Fins ara vèiem amb relativa preocupació aquella política atlàntica i a conseqüència d’una herència enverinada procedent de la transició política amb les bases dels EUA a Espanya. Al final, resulta que l’esperit atlantista el viuen els dirigents del PSOE, només cal veure quants d’ells han col·laborat en les guerres de l’OTAN i la UE (Felipe González, Javier Solana o Josep Borrell).
Ara es tracta d’invertir i guanyar diners, i l’excusa que posava la impresentable Margarita Robles era que parlem de llocs de treball en la indústria armamentística espanyola, per la qual cosa qualsevol assumpció des de l’àmbit del govern de coalició està justificada.
