JOSEP BALLBÈ I URRIT
La pandèmia ha marcat un abans i un després en moltes coses. Avui m’hi vull referir, bo i autoirrogant-me la representativitat de molts veïns que viuen a la zona de la Rasa i la seva rodalia.
Són a prop del rovell de l’ou –pel que fa a serveis i altres històries–, però no tot són flors i violes. En concret, les nits dels llargs “weekends” són dures de suportar. Amb el benentès que comencen el capvespre dels dijous i conclouen –amb més o menys intensitat– la matinada dels dilluns.
Des que s’inaugurà el Parc Vallès, a la franja sud de la vila, mai no he entès per quins set sous encara són oberts un reduït grup de bars i “caus” musicals al bell mig de la vila. Tothom té dret a gaudir del seu lleure. La llibertat d’un, però, s’acaba on comença la de l’altre. I, en aquest punt, el contrapunt de la balança topa amb les molèsties que tot plegat comporta al veïnat de la zona. En el temps de Covid que els bars van veure’s obligats a tancar, són molts els qui van respirar alleugerits. Un cop s’ha recuperat la normalitat, aparteu les criatures!
Quan comença el dia per a la majoria de “mortals”, arriba l’hora de plegar per part del devessall de jovent que, llavors, va a fer nones. És ací on funciona la llei del “campi qui pugui”: crits, batusses, vomitades, pixarades, preservatius, aparcaments de cotxes en zona prohibida, taponaments –fins i tot– d’algun accés a guals privats, gafarrons/intoxicacions etíliques (o alguna d’altres tipus), grafitis a les façanes i algun contenidor de la brossa que balla la samba-cruix-o crema esdevenen “el nostre pa de cada dia”. Tot un turment malai!
Plantejada la qüestió, certament caldria parlar del terme “conciliació”. Dit altrament, parlem-ne! Ben d’acord. Tot i que deixeu-me dir que em costa imaginar com es pot sobreviure a l’insomni durant 6/7 hores de gresca, sense algun xut important de “benzina” alcohòlica. Potser deu ser que jo mateix soc una mica carca o “monyes”. Chi lo sa!
Cal dir les coses pel seu nom, malgrat que no agradi sentir-les. Sabem que “és la gallina la que pon l’ou… I, a la vegada, és l’ou el que engendra la gallina”. Qui fou primer, però? Dit altrament, hauran de ser els propietaris d’un habitatge proper els qui s’hagin de plantejar “cardar” el camp per a fugir del sarau? Si us plau, que algú m’ho expliqui! Dec ser un pèl curt de gambals, perquè no arribo a comprendre la trepa –en cap cas generalitzada– de possibles “cràpules”. Clemència!
