ROSA FERRER, PROFESSORA D’INFERMERIA
“Els savis parlen perquè tenen alguna cosa a dir, els ximples parlen perquè han de dir alguna cosa”, Plató. El problema actual és que a més de parlar manen, i ho fan amb la mateixa ximpleria que parlen.
Soc infermera, no vull suplir cap metge, no he estudiat Medicina, per tant, no el puc suplir. Si hagués volgut fer de metge, hauria estudiat Medicina, crec que queda ben clar!
Què vol dir? Que com que no hi ha metges les infermeres ens farem càrrec dels pacients als CAP? Les infermeres evidentment que atendrem les persones que arribin al CAP, a l’hospital, etc., és la nostra feina, atendre’ls, escoltar-los i, si cal, derivar-los cap al metge, però al metge que aquesta allà, al CAP, no a 45 o 50 quilòmetres. Què és aquesta elucubració? Com li hem de dir a una persona amb una deterioració de la respiració espontània, que és el diagnòstic d’infermeria davant d’una persona que no pot mantenir una respiració adient per mantenir la vida, que perquè la vegi el metge i li faci un diagnòstic ha d’anar a un altre centre? Per més que el vulguem ajudar, fa falta un diagnòstic mèdic, per més que l’ajudem emocionalment, tan sols el fet d’un altre desplaçament és un nou risc per a la seva integritat, tant física com emocional i psicològica.
Hi ha 267 diagnòstics d’infermeria reconeguts en aquests moments per la NANDA. La NANDA (sigles de l’antiga North American Nursing Diagnosis Association) és avui una societat científica d’infermeria, de caràcter internacional, i el seu objectiu és estandarditzar el diagnòstic d’infermeria, que són els que hem de tenir clar les infermeres, i aquests diagnòstics van lligats a una sèrie d’intervencions per tenir cura de la persona tant malalta com sana. Ara bé, no són diagnòstics mèdics, nosaltres podem ajudar la persona a viure millor una malaltia, però el diagnòstic de la malaltia l’ha de fer un metge, en primer lloc, el d’atenció primària i de família, que si cal ja el derivarà a un especialista. La principal premissa del metge de primària i família és que sigui de proximitat, de tanta proximitat que conegui els seus pacients pel nom i ha de saber com i on viuen per tenir una idea integral d’ells.
La infermeria està capacitada per a fer el triatge de les persones que arriben als centres de salut. Sabem què hem de fer i què no, també quan fa falta la visita del metge tant de manera immediata com no, però en cap cas ni podem ni volem substituir el metge. No oblidem que cada un de nosaltres tenim uns drets i uns deures, tant professionals com legals, per a nosaltres mateixos i sobretot pel bé de les persones que necessiten la nostra atenció professional i per als que hem de vetllar. A fi i efecte que rebin la millor atenció sanitària possible, cal aixecar la veu i dir prou! Prou de polítiques que en lloc d’afavorir les persones les discriminen i maltracten, prou de polítics que tant els fa que el que atengui sigui professional de la salut o no.
Com a exemple, notícia del dia 7 de juny del govern de Madrid. També s’utilitza els administratius, que no tenen coneixements mèdics, per “reorganitzar fluxos d’atenció”. És a dir, per decidir qui ha de ser atès i qui no o si la seva patologia pot esperar. No ens esverem, perquè aquí hem estat tota la pandèmia havent d’explicar a un administratiu què ens passa perquè ens vegi o no el metge, i quan els dius que la salut és un tema confidencial a tractar amb el teu metge o infermera, la resposta és: “És el protocol!”.
Quin protocol ni quins nassos! Han fet miques la sanitat, estan ofegant els sanitaris, no s’està donant una atenció personalitzada i la gent se sent molt vulnerable. Deixin ja de parlar que si es dona una atenció pública gratuïta perquè de gratuïta no en té res! Vostès, jo i tots l’estem finançant amb els nostres impostos, no hi ha res gratuït, i a sobre acaba sortint més cara que la privada, ja que amb la ximpleria que “és gratuït” s’estan malbaratant molts recursos.
Als països democràtics i desenvolupats, quan acaben Infermeria i comencen a treballar no ho fan com a responsables absoluts, sinó que tenen una persona-tutora durant tres mesos al costat ajudant-los, orientant-los i sent la responsable mentre els nous infermers s’adapten tant a la feina com a les normes del centre; si els nous infermers arriben d’un altre país, com de l’Estat espanyol, se’ls facilita, a més, l’aprenentatge de la llengua, l’habitatge i com que ja fan una tria inicial, per tant, de tenir professionals de qualitat, els paguen el màster que més els interessi dels que els proposen. Vaja, com aquí! Tinguin en compte que els nostres estudiants de qualsevol grau, tot i sortir ben formats, pateixen un greuge comparatiu que els deixa en inferioritat d’oportunitats amb els seus iguals de la Unió Europea, ja que som l’únic país en què en acabar el grau s’ha de fer el màster a preus desorbitats per tenir la mateixa categoria que els graduats de la resta d’Europa, que tenen el màster inclòs en els anys de grau a preu de grau. Tot i això, els nostres professionals sanitaris són molt buscats i ben tractats a la resta dels passos, tant d’Europa com dels Estats Units, etc.
“L’objectiu més gran d’una societat és educar correctament la joventut”, Plató. Potser caldria cuidar una miqueta els professionals del nostre país perquè no marxin a altres països. Com? Amb contractes i sous dignes, facilitant la formació contínua i posant la formació de base al mateix nivell que a la resta de països europeus i, sobretot, facilitant que cadascú faci la feina per la qual s’ha preparat.
“Qualsevol home pot cometre un error; només un estúpid continua fent el mateix”, Ciceró. Deixem-nos d’estupideses, tinguem cura de la docència i de la salut, ja que ambdues coses són bàsiques per a una vida, un país i un món millor. Amb la salut no es pot jugar ni utilitzar-la per jugar a fer política barata, que és la que surt més cara.
Acabo: “Donem al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, o el que és en salut: “Al metge la feina de metge i a la infermera, la d’infermera”.
