JOSEP BALLBÈ I URRIT
Aquest dimecres fa exactament 60 anys que moria l’escriptor ianqui William Faulkner (Nobel de Literatura el 1949). La seva influència sobre altres escriptors hispanoamericans de la segona meitat del segle XX és notòria. Ho van reconèixer els mateixos “Gabo” García Márquez i Mario Vargas Llosa (que també obtingueren el Nobel els anys 1982 i 2010).
La seva obra sol tenir un deix melangiós. Si fa no fa, el mateix que reflecteix el terrer del Mississipí, l’estat nord-americà on va néixer.
Paral·lelament, entenc que les seves novel·les traspuen un missatge filosòfic prou interessant. Fins al punt de plantejar conceptes tan vàlids com el que “la vida és un camí sense retorn”. Ferm defensor de la lectura, defensava llegir-ho tot (clàssic o modern, història, ciència, literatura, poesia, etcètera). “Per a veure com escriu cadascun dels autors. Després, s’escriu. Si és bo, cal conservar-ho. Si no, llençar-ho finestra avall”.
Es vantava de llegir el “Quixot” any rere any. A partir d’ací, tenia clar un altre doble principi: objectivitat i honradesa. Uns pilars que haurien de ser l’eix cabdal de qualsevol obra literària. Defugint protagonismes i fugint de l’autoengany. No essent així, algun altre escriptor que pretengui assolir l’èxit o la riquesa té data de caducitat. A la seva manera, sorprenia bo i citant els únics instruments necessaris per a escriure: “Paper, tabac, teca i un bri de whisky”. Una amalgama simbiòtica des d’on bastia al·legories de molt nivell. Això sí, llençant per la borda un munt de conceptes innocus: orgull, felicitat, decència, honor i seguretat, entre d’altres. Al cap i a la fi, la seva única fita era escriure… perquè sí.
La peculiaritat de la seva personalitat s’entreveu sentint-lo dir que “si em donen a escollir entre tristesa i solitud, em quedo amb la primera”. Des d’aquest prisma, no és la primera vegada que lamento copsar el poc que s’acostuma a llegir… Motiu de més –sabent que tots som escriptors en potència– que l’art d’escriure pateix d’un llanguiment molt preocupant. Molta nova tecnologia i cada dia més inputs de xarxes socials, amb el contrapunt que el nivell mental del personal minva a velocitat de vertigen. Si tot plegat no ens sacseja el cervell i fa per capgirar esquemes de progrés, “no anem bé per anar a Sants”. Mentrestant, visca Faulkner!
