JOAN CARLES FOLIA, COACH ADVANCE LIFE
Ara ja farà gairebé un any que entrava per la porta d’una de les meves consultes un home de 47 anys, amb una imatge informal i moderna.
Es presentava com un gerent consumit per la seva feina i especialment per haver de lidiar (expressió literal) amb el seu equip dia rere dia. Això no el deixava tirar endavant la seva responsabilitat i influïa del tot en el seu caràcter, la seva salut, el seu rendiment i tot allò que l’envoltava, família inclosa, i amb una veu trencada em va dir: “Necessito ajuda, perquè així no puc continuar”.
Les primeres sessions van ser de sacseig interior, calia que ell pogués desempallegar-se d’algunes àncores emocionals que no el deixaven acomodar la seva identitat. Calia que s’adonés que cal ser honest amb un mateix i que no calia presentar-se al món d’una manera diferent a l’essència que ell portava dins. Un cop fet aquest pas, vàrem treballar plans de millora en aquelles qüestions detectades que podien significar un hàndicap per a la seva autoestima, credibilitat, benestar i confiança. Assumir la imperfecció i apropar-se a la gratitud a més de la delegació en origen van ser pilars importants de les nostres trobades, i amb la repetició constant de bons estímuls vàrem assolir nivells d’estabilitat emocional considerables. Ara ja havia canviat l’enfocament de la seva realitat.
Ja no era aquell cap menyspreat i sobrepassat per la feina que ell autodefinia les primeres setmanes, ara ja se sentia una peça més de la seva estructura, amb una responsabilitat destacada i capaç de gestionar de manera endreçada el seu temps i les tasques que li pertocaven, donant cabuda a altres opinions i cedint en molts casos la presa de decisions a altres persones del seu grup.
Alliberar-se del pes del tot sol per acabar descansant en l’eficàcia i eficiència del tothom.
És cert que tot plegat ens ha costat algunes sessions (disset, concretament), perquè l’acompanyament que he hagut de fer ha estat profund pel fet que les arrels eren molt sòlides en algunes de les emocions que mostrava, fruit de la seva educació i de les seves circumstàncies.
Necessitava algú que de manera directa i sense embuts li mostrés la realitat tal com era i no pas una realitat que només ell imaginava en el seu cervell i que li provocava una negativitat desbocada. Ara entra a la meva consulta amb una rialla, “feia anys que no reia” –em va comentar l’últim cop–. Riu i se sent més productiu, més a prop de tots els seus i fins i tot per dedicar temps a la seva família, que en els últims mesos tenia una mica oblidada.
Li vaig demanar com a últim exercici del nostre periple que resumís com se sentia en aquests moments i va escriure això que us trasllado:
“Jo no creia en això de les emocions, pensava que era cosa de gent feble. Sempre he estat educat en la fortalesa i l’esforç i sempre he pensat que posant els collons a sobre de la taula era suficient per tirar-ho tot endavant. No és així. De vegades ens sentim sols, cansats i perduts i necessitem trobar la llum que ens assenyali el camí. Jo he trobat el meu camí acompanyat per tu, Joan Carles, i només puc donar-te les gràcies per haver-me convençut que podia canviar”.
Jo només afegiré: i tant que es pot canviar.
