Josep Ballbè iUrrit
Tothom hauria de tenir-ho clar: els diners no fan la felicitat. Massa gent, però, viu aferrada a la tesi del conte de la lletera.
Fan volar coloms. Somien amb el premi de diners de la Grossa per a dibuixar –a la seva retina– béns materials que mai no tindran. Al cap i a la fi , posseir no garanteix res. I viure d’acord amb aparences, tampoc. De tant en tant, quan van a un enterrament, fan una “neteja mental” que no els
dura més enllà de quatre dies… I així ens va! “Anar fent i anar criant pèl”. És el que jo interpreto
com una veritable llàstima.
D’uns anys ençà, aquest culte malaltís a amuntegar calerons s’ha disparat estratosfèricament. Sovint amagats al món polític, financer o empresarial, hem vist néixer l’anomenada “cultura de la tupinada” (el “pelotazo”, en castellà). La societat ha anat “parint” gent que tan sols aspira a ser la més rica del cementiri. El seu únic repte implica assolir carretades de diners, que ni tan sols els motiva un bri.
“El diner fa veure l’orb, fa sentir el sord i fa trobar pare al bord” (“orb” és l’equivalent de
cec i “bord”, fill il·legítim). Amb diners se subornen i corrompen voluntats. “El diner també
qualifica, santifica i modifica”. Fa que tothom obeeixi a qui paga, per necessitat o conveniència.
Tot i això, continuem repetint que no hi ha millor fortuna que una bona salut. Realment, tanmateix, prejutgem i valorem les persones no pas pel que tenen sinó pel que són. El nostre món sens dubte esdevindria infinitament més suggestiu, agradable, igualitari i feliç en la creença i la pràctica
d’unes “normes” antònimes. “El retir preserva de la indigència, que no pas de la pobresa”. És clar que em vull referir a la de l’esperit. La dels qui tenen el cervell ben buit, sense fi tes ni compromisos envers el proïsme. “El pobre creu poder ser ric… I el ric no creu poder ser pobre”: els primers viuen
esperançats. Els altres, confiats. Tard o d’hora, a la tardor de la vida, la mort iguala els uns i els altres. En aquest sentit, per què continuar sent durs de molla?
“El pobre i l’avariciós tenen misèria tots dos”: l’un no té res. A l’altre no li fa cap profit allò que té. Dit altrament, “el qui no està mai satisfet sempre serà pobret”. En aquest punt, em continuo preguntant com és possible que ens costi tant i tant entendre les coses! A banda que “el temps, el vent i la fortuna canvien com la lluna”. O “la fortuna i la bona ratxa s’alternen amb l’infortuni i
la dissort”. Som-hi, doncs!
