Carles Codina Verdaguer, Professor de Ciències socials d’ESO i batxillerat a l’institut Montserrat Roig de Terrassa
Continuem. En el món educatiu, actualment hi ha una disjuntiva respecte al model a aplicar.
La nova llei espanyola (LOMLOE) i la llei catalana (LEC) han conformat un canvi de paradigma que
intenta acabar amb els mals vicis dels sistemes educatius tradicionals (memorització, classe magistral, transferència professorat-alumnat, disciplina, rigor acadèmic…) i en vol incorporar de nous adaptats als temps (avaluació per competències, treball cooperatiu, digitalització, codocència, cotutories, treballs per projectes…). Aquesta duplicitat, com totes les simplificacions o generalitzacions, és falsa: ni totes les classes magistrals suposen que l’alumnat s’adormi a l’aula, ni sempre que es fa treball cooperatiu es desenvolupen habilitats socials. Com sempre, depèn. I “de
qué depende?”, parafrasejant Pau Donés. Doncs depèn majoritàriament del “com” i del “qui”, de com es porta a terme la metodologia i de quin docent la porta a terme. Posem com a exemple el projecte Escola Nova XXI.
La Fundació Bofi ll va llençar el projecte que va néixer amb la intenció de canviar el paradigma educatiu a Catalunya. El Departament d’Educació s’hi va sumar impulsant el “canvi de mirada” que proposava. A partir d’un nucli inicial de centres, es va generar una taca d’oli i es va crear una xarxa de centres que intercanviaven bones pràctiques i que impulsaven una autoreflexió per dissenyar l’escola catalana del futur. Però no tots els centres estaven ni estan preparats per encarar sistemes d’innovació pedagògica, si més no totalment. De fet, tampoc no cal. I és que el paradigma
innovador planteja el canvi total, i el paradigma clàssic planteja quedar-nos com estem. De nou,
ni un ni l’altre ajuden a la millora del sistema educatiu. La bombolla de l’Escola Nova XXI s’ha desinflat i les raons van més enllà del límit d’aquest article, però una de les més rellevants és que els projectes en xarxa que funcionen necessiten una estructura permanent, i que el relleu entre els que
inicien el projecte i els que el continuen s’ha de fer amb garanties. I aquí tenim un exemple de bones pràctiques que no tenen continuïtat per la falta de relleu i manteniment. Aquest fenomen passa sovint en el nostre sistema educatiu. Algú es recorda del projecte Ara és demà, llençat per la consellera Meritxell Ruiz? El projecte va durar el que va durar la seva conselleria.
La voluntat actual del departament és tenir aquesta nova mirada educativa i transferir-la als
centres educatius. Però aquí el “com” importa, i molt. I tornem amb la qüestió de les formes i
dels consensos. Canviar un sistema educatiu sense comptar amb la comunitat, amb l’expertesa del
professorat, estressant encara més els equips directius i posant contra la paret els sindicats no és
la manera. Les intencions són del tot lloables, però l’execució és barroera, unilateral i a més inaplicable, com s’ha pogut comprovar recentment. Ja a les reunions d’hivern i primavera d’aquest curs del CEC (Consell Escolar de Catalunya) es va veure que la imposició del nou calendari i del nou currículum implicaven un sobreesforç per al sistema escolar difícil d’assumir. Les seves conclusions no són vinculants, però si tens una institució representativa de tot el sistema escolar i et diu que el que estàs proposant sobrecarrega el sistema, millor escoltar-lo amb atenció. El mateix CEC havia elaborat anteriorment uns informes que apuntaven en la direcció que un avançament en el calendari podia ser bo per l’equitat educativa. L’argument de fons era que si el setembre l’alumnat comença més aviat les classes, estarà més hores dins l’escola i s’incrementarà la socialització, així com l’accés als menjadors escolars, la possibilitat de fer activitats extraescolars… Per tant, el Consell Escolar de Catalunya n’era partidari, però tornem de nou al “com”. I, de fet, hem vist aquestes darreres setmanes com el plantejament que feia el departament als centres de primària de fer classes només al matí i organitzar extraescolars a la tarda es veu pràcticament impossible de realitzar per la falta de recursos humans, sigui perquè les AFA no tenen la capacitat de gestió o perquè falten monitors. Al fi nal, el Departament d’Educació ha acabat proposant el que va proposar amb els nous currículums: qui pugui que els apliqui i qui no, no (donant un any de pròrroga). És a dir, es donen unes instruccions inamovibles, que generen desconcert i oposició social i en alguns casos la impossibilitat material de dur a terme aquestes instruccions, i la resposta és qui pugui que ho faci i qui no que no ho faci. Ara ens podem trobar amb centres que comencen els nous currículums i centres que no, amb centres que faran extraescolars a les tardes i centres que faran classe. A mi em sembla que la brúixola no enfoca cap al nord…
