Josep Ballbè i Urrit
Sentir la majoria de rodes de premsa del president Pedro Sánchez m’encén de mala manera.
Divendres de la setmana passada, es va produir un assalt a la tanca de Melilla. Pel pal baix, va perdre la vida gairebé una quarantena de persones, i també hi va haver centenars de malferits… Mentrestant, surt el president espanyol i “lamenta” els fets, adjudicant-ne la responsabilitat a les màfies. Això és tocar a morts. Ha anat molt ràpidament, sense córrer gens ni mica a ordenar una investigació profunda sobre la massacre. Mentre expressa el seu suport a Policia, Guàrdia Civil i gendarmeria marroquina, som molts els ciutadans que ens avergonyim dels nostres polítics. Ell, el primer.
Afegint un altre element, fa dos dies que s’ha tancat la campanya de la declaració de renda. Una setmana abans, es va conèixer l’autorització d’una despesa superior als 2.340 milions d’euros per adquirir 20 caça bombarders Eurofighter… I els pobres contribuents no tenim cap dret a demanar allò que se’n diu l’objecció fiscal. No deixa de ser un altre senyal i/o motiu de fort emprenyament amb les decisions de l’executiu. Per raons ben òbvies.
Pontificar que el Marroc és un soci estratègic de cara a combatre la immigració il·legal i el terrorisme passa de taca d’oli. Així de clar. “Not with my taxes!”. Dit ben clar, tot el govern –de part meva– hauria de dimitir “ipso facto”.
Pretendre autojustificar la postura del país envers la qüestió del Sàhara adduint seguir el marc de l’ONU és ultra vergonyós. Ací, tant carrego contra el PSOE com contra el seu soci Podemos. Sense cap pal·liatiu. Ningú no hauria de morir així. De retruc, tampoc no excloc de la tibada d’orelles el president del Consell Europeu, Charles Michel. Referir –durant la cimera del G7– que dona suport a tots els esforços espanyols pel que fa a protegir les fronteres de la UE em trepana l’oïda. M’entren ganes de vomitar.
Em titllaran de cridaner, revoltós i cercagresques. Se me’n fot! Passats més de 36 anys d’una sospitosa i probable tupinada al referèndum de l’OTAN, anem enrere com els crancs… I ens volen fer beure a galet una vegada i una altra. “La creu al pit… però el diable als fets”. Enlloc no hi ha un pam de net. Menys, encara, a la Moncloa.
